Com un ou a una castanya

| 23/03/2011 a les 07:00h

La mort d’Oriol Regàs m’ha sorprès enmig de la lectura de les seves indispensables memòries, Los años divinos (Destino, 2010), un llibre molt aconsellable que ens parla d'un dels personatges més singulars que ha donat aquest país. Només una pinzellada de la seva prolífica biografia: tripulant d’un vaixell que va fer la ruta entre Hong-Kong i Barcelona; campió de ral·lis; aventurer en motocicleta amb un raid que va recórrer de baix a dalt tot el continent africà; impulsor dels emblemàtics Bocaccio, Via Veneto i Up & Down, entre altres establiments; productor de cinema; pilot d’avioneta; responsable que es pogués tirar endavant el magne concert de Raimon al Palau d’Esports de Barcelona el 30 d’octubre de 1975…

La setmana també ens ha portat un nou reconeixement a Els Setze Jutges. Aquesta vegada ha estat l’Ajuntament de Barcelona que ha batejat uns jardins de la zona alta de la ciutat amb el seu nom, i ha posat una placa a l’edifici on hi havia el Centre d’Informació Catòlica Femenina (CICF) i on es va celebrar un recital en el qual, per primera vegada, es va fer servir el nom ‘Nova Cançó’. D’això en farà 50 anys el 19 de desembre vinent.

Un i altre esdeveniment estan units per fils invisibles i alhora distanciats en l’abisme. Els fils que anaven de la discogràfica Bocaccio Records a l’obra de Maria del Mar Bonet, amb “L’àguila negra” de Barbara com a estendard. Els fils que vinculaven el promotor ara finat amb els concerts de Lluís Llach i Pi de la Serra el gener i el febrer de 1976, respectivament. Els fils que van fer que Regàs acompanyés el seu amic Joan Manuel Serrat en el retorn del seu exili… I l’immens abisme que hi ha entre la persona que un dia va tenir Barcelona als seus peus i va saber seguir sent ell mateix, amb el punt de timidesa i de bonhomia que el caracteritzava, i els politicastres que organitzen un reconeixement a Els Setze Jutges sense esperar la data emblemàtica dels 50 anys, corrents abans de les eleccions, no fos cas que després no hi fossin i no poguessin sortir a la foto. Quina pena!


Arxivat a: Dies i dies