Aquest és un article analògic i, per tant, antic. Ben segur que l’era digital permet superar el marc referencial que faré servir en aquestes ratlles destriades, de manera que me n’excuso per endavant, tot usant aquestes excuses d’escut protector davant les invectives que pugui provocar el meu exercici. Però no me’n puc estar de fer-lo. La premissa és la següent: estem ben a punt de comprovar si en el panorama musical català s’instal·la (o no) l’alternança sociovergent. L’analogia és amb el vituperat món de la política, és clar, i per això alguns la trobareu desafortunada. Però no em podreu negar que hi ha elements que permeten traslladar l’alternança sociovergent (o les que protagonitzen demòcrates i republicans als Estats Units o conservadors i laboristes a la Gran Bretanya) al panorama musical català.
En els últims temps hem assistit a un fenomen notable: l’any 2008 Manel van encetar una onada d’èxit i reconeixement amb el seu disc Els millors professors europeus que va culminar el mes de gener de 2010 en aquell concert al Palau de la Música que passarà a la història per la petició de continuïtat a Pep Guardiola a ritme de corranda (de la parella estable). Tothom va saludar a Manel com un fenomen singular que revitalitzava el panorama musical català. I singular i revitalitzador sí que ho era, sí, però el temps ha demostrat que no pas irrepetible. Un mes abans d’aquell concert palatí havia sortit el disc Bed & Breakfast, d’un altre grup acústic de quatre components (Els Amics de les Arts), i el fenomen es va repetir.
En línies generals, sense que calgui jugar a les 8 diferències entre les dues propostes, l’èxit i el reconeixement que havien obtingut els uns es va traspassar als altres d’un dia per l’altre. Com aquell que diu, a Manel es van retirar a preparar el nou disc i els Amics han completat un any gloriós, culminat el dia 7 de febrer al Palau de la Música en el concert de cloenda de Bed & Breakfast. La llista d’un nou índex com Spotify ho deixa clar: es tracta de dos dels tres grups catalanocantants que hi figuren (l’altre és La Pegatina). Ara, en un exemple de coordinació espectacular, Manel treuen l’esperadíssim nou disc i Els Amics de les Arts es retiren a preparar-ne un altre. La pregunta del milió d’euros és: ¿Es mantindrà molt de temps aquesta harmònica alternança?
L’analogia amb els polítics s’acaba pas aquí, perquè els músics no desafinen ni es trepitgen l’ull de poll i, a més, cap dels dos grups no fa ni de govern ni d’oposició, però si el fenomen es reproduís entraríem en un bucle. És a dir, si d’aquí a un any tornéssim a poder escriure sobre el concert de cloenda de la gira de Manel i la sortida del nou disc dels Amics en aquests mateixos termes seria com dir que la sociovergència s’ha instal·lat en la nostra música. I és clar, Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla, Ferran Piqué i Arnau Vallvé es mereixen continuar triomfant tal com ho fan (i ho faran), però llavors potser algú podria tenir la temptació de transformar el panorama musical català en una aposta bicolor. I no. Per fortuna, tenim molt bones propostes que ens permeten escoltar-ne de tots colors, ni que sigui per sinestèsia.
Cada dia sóc més fan del Mas, Roger Mas, arquitecte d’una Casa Gran dita A la casa d’enlloc i veritable president de la República de les notes transcrites: ‘Sol al mig del no re,/ la menor ve cap al camí’. I si em declaro fan del Mas també ho sóc de la Font, Antònia Font, les noves propostes dels quals em deleixo per escoltar des que, ja fa massa, el Joan Miquel Oliver m’explicava en un sarau literari com Clint Eastwood li havia desembussat la inspiració. No cal posar nom a tots els colors de l’arc iris, perquè alguns són prou coneguts, ni cal repetir gaire que més enllà dels ManElsAmics hi ha so. Però, entre els més nous, refulgeixen un munt de propostes interessants. El Petit de Cal Eril, que fins ara no m’havien acabat de fer el pes, m’han vençut amb el seu últim Vol i dol. Ivette Nadal sempre sona en moments clau de la meva vida i la francofonia d’Anna Roig fa molt de goig. La música, com la vida, és un vaivé. Escolto els Manel i escolto els Amics, escolto David Carabén i també escolto Pau Vallvé.
[Article publicat a la secció Destrio del número 185 de la revista Enderrock]
.gif)
