El sempre lúcid periodista Vicent Partal feia una reflexió el passat 10 de febrer en un editorial a Vilaweb titulat ‘Músiques’ sobre el gran moment de la música catalana. “Sembla difícil de discutir que la música en català passa un moment dolç. Narrar avui l’escena musical del país és un goig”, explicava Partal. “Ara pot semblar ridícul, però cal recordar que als anys vuitanta hi havia qui discutia la capacitat de cantar rock en català.” “Hi ha més grups i cantants que mai, més creativitat que mai, més diversitat que mai i potser més qualitat que mai. Però això no ha passat perquè sí i és bo recordar-ho.” Efectivament, no ha passat perquè sí. Des de l’Editorial de l’Enderrock en donem fe tot parafrasejant Manel –‘ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí’–, però el cert és que avui en dia fer periodisme musical sobre l’escena musical catalana és un privilegi. I aquest 2011 ens esperen emocions fortes: el gran doble concert d’Els Amics de les Arts al Palau com a final de gira i el suggerent disc de Mazoni són el tret d’inici d’un any carregat de bones noves. Els pròxims mesos són vertiginosos. Aquest març arriba el tan esperat segon àlbum de Manel –una obra d’art musical que confirma el seu inici exultant–, que comencen gira amb gairebé quaranta dates confirmades i actuant quatre dies al Teatre Romea de Barcelona. Mishima han esgotat les entrades del Palau de la Música en una nit del cicle BandAutors que també es preveu, com a mínim, èpica –i que seguirem des del renovat Enderrock.cat amb el hashtag #mishimapalau–. Antònia Font anuncia el retorn als escenaris amb un disc nou. I per si això fos poc, se sumen a la festa els clàssics, i ho han volgut explicar en exclusiva a la revista que teniu a les mans: Sopa de Cabra han decidit tornar als escenaris per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la fundació del grup, amb un únic concert el 9 de setembre al Palau Sant Jordi.
És, doncs, un gran moment. Però com a periodistes cal també ser crítics i no caure en dinàmiques perverses que, en certa manera, puguin reproduir l’esquema que es va produir en el seu dia amb allò que es va anomenar ‘rock català’. Correm el risc que sembli que en aquest país només fan música uns quants i d’un estil determinat. I no: de música se n’ha fet sempre i de molt bona, i ara més que mai hi ha qualitat, diversitat de gèneres i quantitat de propostes, tot i que per a molts sembli que només existeix el que la premsa musical ha etiquetat com a ‘pop independent’ o nou pop català: parlem de Mishima, Els Amics de les Arts, Sanjosex, Love of Lesbian, La Iaia, Els Pets..., grups que han estat premiats a la votació dels Premis Enderrock 2011. Hi ha, però, vida més enllà d’aquest ric ecosistema. I no fer-ne referència o no tenir-ne constància seria miop i irresponsable. I més encara en un context social com l’actual, en què la crisi econòmica fa estralls i les retallades de tota mena són a l’agenda del dia. Parlem de la generació de músics de la ‘mossegada’, que diria l’inefable Ferran Monegal. S’encarreguen de recordar-ho bandes com Eina a l’entrevista que publiquem en aquesta revista, que distribueix a més un exemplar del seu nou treball, L’Estat i la revolució (autoeditat, 2011). A l’oasi català hi ha tempesta i grups que ho canten ben clar, tal com sona als nous treballs d’Obrint Pas, Kop o The Gruixut’s.
Que què tenim? Una escena musical en efervescència amb uns artistes que facturen grans cançons de pop, i altres que no tenen pèls a la llengua per dir quatre coses ben dites, però totes disposades a enderrockar les ments més adormides. Coses nostres, coses bones que tenim... I des d’Enderrock en volem ser testimonis a la revista en paper, en digital a l’iPad, a la nova web digital, als canals de televisió i de ràdio, a internet i a les xarxes socials.
[Editorial del número 185 de la revista Enderrock]
.gif)
