No fa pas tant que es poden veure grups com Manel, Roger Mas, Quimi Portet, Pascal Comelade, Els Amics de les Arts, Els Pets, Gossos, Mishima i ara ben aviat Mazoni (21 de maig) al Palau de la Música Catalana. Crec que ha estat gràcies a festivals com el de Guitarra i cicles com el Bandautors al Palau que aquests artistes han pogut accedir a aquest espai tan emblemàtic. Però seria innocent pensar que només és això, companys...
La majoria d'aquests músics tenen més de deu anys de professió a les espatlles. I és clar, estan en edat de merèixer-ho. S’ho mereixen fins i tot si apareixen com un hype, de cop, com van aparèixer Manel. I aquests s’ho mereixen tant com les grans veus de la Cançó (Raimon, Bonet, Serrat...), que fins i tot, en algun temps, també han estat ignorades (sempre han reclamat un circuit estable de teatres). Perquè hi ha qui sempre ha preferit programar mites de la cançó melòdica hispanoamericana i figures internacionals que no pas mirar al seu voltant. En els últims anys, durant molt de temps s’ha ignorat el planter de joves que ha estat sorgint a l’escena musical catalana.
M’agrada recordar aquí aquella anècdota protagonitzada per Pau Riba i Sisa, quan un va fer enviar a l’altre una botifarra catalana servida dins una capsa d’orquídies a can Millet, gestors del Palau (com s’explicava bé al RockCol·lecció núm. 25, publicat l’estiu del 2006). Era l’any 1978 i s’havia anunciat a la premsa un concert de Pau Riba al Palau de la Música Catalana que no es va realitzar, segons Riba, perquè “tenien por que la gent es posés a trencar cadires” i “van argumentar que el que jo faig no és música”. Riba reblava: “Suposo que ells tenen també la culpa que en aquest país no hi hagi una vertadera cultura musical moderna”.
Per sort la història s’ha redreçat; no del tot, però força. Com que jo no sóc coetània del moviment de la Cançó, el primer Palau que recordo que em va emocionar molt d’un artista català va ser més recent. Concretament quan el solsoní Roger Mas, havent de fer de teloner dins el Festival del Mil·lenni de George Moustaki [aquest no va poder venir per malaltia (per sort ja havíem gaudit de les cançons de l’egipci francòfon un any abans)], va esdevenir, sense voler-ho, el protagonista absolut de la nit. L’èxit popular de les seves 'cançons tel·lúriques' va arrencar aquella nit de gener del 2009, i només un any i mig després va omplir el Palau amb la seva proposta artística dins el Festival de Guitarra. L’èxit continua ara amb l’experiment que farà Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi al Petit Palau el proper 15 d’abril, dins el cicle Bandautors al Palau.
Però, és clar, qui va obrir foc perquè els gestors del Palau i els programadors pensessin que valia la pena mostrar i divulgar (perquè hi veuen ja negoci) la música catalana, van ser els dos Palaus plens que van fer Manel el gener de l’any 2010. Precedits, tampoc es pot oblidar, pel Gran Teatre del Liceu d’Antònia Font (2007). La música catalana va guanyar prestigi i públic d’un sol tret.
Però crec que s’ha d’arribar a normalitzar també en un altre punt: els artistes que encara tenen un component reivindicatiu. Perquè si un poble es manifesta en massa el 12 de juny del 2010 per defensar la nostra identitat com a nació i l'autodeterminació, també pot hi haver una banda sonora que tingui en compte aquests anhels. I cal, encara, poder veure uns Obrint Pas també al Palau de la Música Catalana. Aquesta mena de grups (o una altra, una aposta més decidida per les artistes femenines) també tenen dret a tenir el prestigi que mereixen. És un desig...
El proper llibre-disc d’Obrint Pas, Coratge, ha de ser reconegut com el que és i serà: una bona (perquè té qualitat i beu del nostre substrat tradicional i mira també al present i futur) banda sonora per a tot un poble en moviment que camina amb pas ferm. És el poble que no es queda només al sofà (tot i que de vegades també cal, i pot ser molt divertit amb gent com Albert Pla), que construeix i fa país, o millor, Països Catalans. [Perquè si Els Amics de les Arts van fer dos Palaus a Barcelona, espero també que en puguin omplir un de sencer (o més) al Palau de la Música de València el 28 d'abril].
Els grups també surten de l’habitació, són part del que passa al carrer. Per això (i posant un exemple), Obrint Pas, Lax’n’Busto, Gossos, Quimi Portet i senyores que passaven per allí us animen a aixecar-vos del sofà el proper 10 d’abril en aquest vídeo... Feliç primavera per a tothom!
.gif)
