Fa unes setmanes via Twitter es va iniciar una conversa interessant. Hi intervenia en Jordi Oliveras d'Indigestió (responsable de coses tan boniques i interessants com la revista Nativa), el periodista (i gran responsable dels preciosos vídeos d'Enderrock TV) Albert Lloreta, el també periodista Oriol Colominas, el company –i cap de redacció d'Enderrock– Roger Palà i el músic Arecio Smith (Asstrio, Phat Fred i el que faci falta).
El motiu de (l'etern) debat piulat era la tasca dels periodistes en l'àmbit musical: Què és un periodista? Què és un crític? Quan i per què es travessa la línia? Partim de la base que la tasca del periodista és, i ha de ser (en qualsevol àmbit), informar. En el cas que ens ocupa, hem d'intentar plasmar el que hi ha en el (ric) panorama musical català. Dins uns paràmetres i unes regles del joc, sense intentar enganyar la gent pretenent que som objectius: no existeix un punt de vista imparcial, sempre passa pel filtre de l'autor. La meva tasca és entrevistar grups perquè m'expliquin la seva manera d'entendre i veure la música, i que jo pugui plasmar aquestes idees, tan bé com pugui, en el corresponent format (una entrevista, un vídeo, un text llançat, un post al blog o el que sigui).
Fins aquí la discussió és poca. Com a molt podem afegir que en aquesta nova era 3.0 el periodisme de paper està evolucionant cap a una nova branca on el periodista ha d'anar més enllà de la notícia i mostrar una interpretació encara més profunda dels fets. El debat arriba quan del periodisme en deriva la branca d'opinió, la de la crítica musical. Ja sigui a l'hora de parlar d'un disc, un tema o un concert. Aquí és on comencen els interrogants: A qui li atorguem el poder de crític? Fins on han d'arribar les seves paraules? Haurien d'estar permeses les crítiques destructives? Quin sentit hem de donar a les maleïdes estrelletes al final d'un disc? Què passa si algú no diferencia l'opinió de l'article periodístic com a tal?
Servidora de vostès ho té prou clar. Comencem especificant que som del parer que és molt poc agraït executar la tasca de crític, ens ho passem més bé exercint la branca del periodista. Si s'ha de fer, es fa, però no cal oblidar que la paraula del crític és la d'una persona amb nom i cognoms, cara i ulls, boli i tinta. Què vol dir això? Vol dir que el que diu, més que mai, és personal i poc transferible. No va a missa ni és sagrat: si acostumo a congeniar amb la seva manera de veure les coses, me l'escoltaré amb atenció. Si no tenim res a veure, me n'enriuré amb alegria.
Quelcom més? El blog és una eina ideal per exercir un paper opinatiu sense caure en la discutible pràctica de les crítiques destructives. Un blog és un espai per a l'opinió personal, on només parles del que t'agrada i t'estalvies de destrossar el que no et sembla adequat. Perquè molt probablement algunes crítiques destructives no haurien d'estar permeses. Sobretot les que falten al respecte i a la suor dels altres.
Per cert! Divendres passat es va celebrar una nova jornada del cicle 'I es fan dir crítics...', un cicle de concerts organitzat pels companys Martí Farré i Ferran Esteve. Allà el suposat crític es posa a fer de músic i el músic de periodista. Perquè així poden ser les coses: divertides i enriquidores.
.gif)
