Estat crític

Una de les creences més generalitzades en el si de la classe política catalana i espanyola del postfranquisme és que s’han produït una sèrie d’avanços i canvis socials i polítics que, un cop analitzats, són inqüestionables. Aquest no qüestionament, però, ha portat a una situació paradoxal on la naturalesa de la transformació assolida ha acabat esdevenint l’única i possible manera de ser les coses, per la qual cosa aquells que han manifestat la possibilitat o el desig que les coses fossin una mica o totalment diferents han acabat sent qualificats de “visionaris” o “inconformistes”. Aquests qualificatius, però, han acabat obstaculitzant la prosperitat de la realitat democràtica. Com ha assenyalat encertadament Colin Crouch, "la democràcia prospera quan existeixen més oportunitats que una gran part de les persones corrents intervingui activament en el disseny de l’agenda pública". Ara bé: ¿què passa quan els mateixos ciutadans són els primers a mostrar una personalitat i/o ànsia cívica reduïda únicament a la participació a les eleccions o, fins i tot, que ni tan sols participa en aquestes eleccions?
 
La realitat musical catalana dels darrers vint-i-cinc anys ha estat marcada, possiblement, per una situació estranya i que s’explica per l’exposat en aquest primer paràgraf. Des de les directrius polítiques municipals, la majoria de les quals orfes d’instruments i personal qualificats per a desenvolupar una oferta musical estable (per entendre’ns la que acaba generant i desenvolupant, veritablement, indústria i consum culturals, la que crea i cerca noves audiències per a la música en viu, la que tradueix l’interès cultural real dels ciutadans i condueix a la normalitat cultural), han vist en l’organització de festivals la forma per ocultar aquests dèficits i, a la vegada, per convertir aquesta oferta en un aparador de promoció turística.
 
Seria excessivament cruel posar-se a enumerar les poblacions que, tot i disposar d’un gran festival a l’estiu, passen la resta de l’any sense ni un trist concert, però davant la passivitat ciutadana i una comprensió del festival com a eix de propaganda i autobombo, al nostre país s’han anat bastint una sèrie de programacions estivals que, en absolut, es corresponen a la normalitat cultural. Seria, fent un equivalent gastronòmic, el mateix que creure que mantenim una alimentació equilibrada perquè un cop a l’any podem assistir a una sèrie de banquets pantagruèlics mentre que els menús diaris han desaparegut per complet.
 
Per si això no fos prou, la inexistència d’un mapa de festivals que marqui prioritats i objectius per part de l’administració autonòmica és la que explica la gran proliferació de festivals de música a Catalunya a l’estiu i l’escassetat d’oferta d’aquesta manifestació cultural a les programacions municipals estables de la resta de l’any. Cada vegada més s’ha assistit a la creació d’un escenari cultural on la música sembla ser només per a l’estiu (amb uns components clars i evidents en el desenvolupament de dinàmiques ciutadanes i socioeconòmiques locals) i, cada vegada més, s’ha tendit a una banalització on molts dels continguts de les programacions s’expliquen més per qüestions mediàtiques que no artístiques i culturals.

Si bé és veritat que, actualment, la paraula música cristal·litza un gran ventall de pràctiques i cultures musicals, bo seria que les programacions estivals sabessin establir unes unes línies mestres en la creació d’una oferta musical sòlida, variada, coherent i posada al servei de la recerca de noves audiències per a la música en viu que, al capdavall, és la que ajudarà a la creació d’un públic de veritat: amb sentit crític i criteri.