Fa pocs dies, oblidant-me una mica del jazz, em vaig dedicar de ple al barroc. La música del barroc sempre m’ha fascinat, perquè té una enorme potència rítmica aliada a un alat desenvolupament melòdic.
En el seu primer llibre, Le Jazz Hot, Hugues Panassié parla del parentiu entre el jazz i ‘el pare de la música Johann Sebastian Bach’. Aquest lligam, molt viu als Concerts de Branderburg, també es pot aplicar a altres mestres del barroc com ara al Vivaldi del Concert per a dues mandolines.
És molt interessant la temptativa que van fer Hughues Panassié i Charles Delaunay el 1937. Delaunay va tenir la idea de fer gravar al violinista negre nord-americà Eddie South i el francès Stéphane Grappelli el primer moviment del Concert per a dos violins en Re menor de Bach a l’estil jazz. Els dos violinistes van fer una prova a l’estudi de gravació. Van tocar molt bé i amb molt de swing, però no van aconseguir desenganxar-se de les partitures de Bach. Un parell de dies després ho van tornar a provar, i aquesta vegada van improvisar de veritat. Finalment les dues versions es van publicar amb títols diferents: la primera com “Interpretació swing del primer moviment del concert per a dos violins”, i la segona “Improvisació sobre el primer moviment del concert en Re”. Se m’oblidava dir que la guitarra de Django Reinhardt va aportar als dos violins un suport rítmic esplèndid.
Fins fa poc, els meus contactes amb la música country havien estat molt superficials, i bàsicament a través d’alguna pel·lícula on se sentia com a música de fons o on actuava esporàdicament algun grup d’aquest estil. Però ara estic en condicions d’afirmar que el meu desconeixement s’ha esvaït. Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de veure i sentir al Jamboree l’actuació de la Barcelona Bluegrass Band. L’origen d’aquest estil musical em va portar fins a les muntanyes de Kentucky, on l’herba és tan fosca que sembla blava. D’aquí prové el nom de bluegrass.
Aquest grup, liderat per Joan Pau Comellas (harmònica) i Lluís Gómez (banjo), i completat per Oriol Saña (violí), Miguel Talavera (guitarra) i Maribel Sánchez (baix), serveix una proposta amb un swing irresistible. Disposen d’un disc amb títol homònim ediat per SBD Management que recomano de totes totes. Cal tenir en compte que el que coneixem com a música country es nodreix en essència de magnífiques balades irlandeses com les que podem redescobrir a la lluminosa pel·lícula de John Ford L’home tranquil.
A la meva joventut –i d’això ja en fa un temps als meus 88 anys– el jazz solia ser una música per a joves. Als concerts de jazz es veien pocs cabells blancs, i els discos eren de consum més aviat juvenil. Avui aquesta situació ha fet un gir de 180 graus. Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’anar a un concert de la Barcelona Jazz Orquestra –per cert, excel·lent– i el que predominava eren les calbes i les canes, un fet que no em va passar per alt. Fins al punt que m’atreveixo a afirmar que als joves d’avui no els interessa el jazz, sinó els seus fills bords com el pop i el rock. Una preferència en certa mesura comprenssible si es té en compte que els ritmes enfadosos entren més fàcilment, tot i que no deixa de ser una llàstima, i fins i tot un error de càlcul, perquè si el jazz segueix ben viu entre nosaltres és perquè no ha deixat de ser mai una música ben jove.
[Aquesta opinió d'Alfredo Papo es va publicar al número 36 de la revista Jaç]
.gif)
