Només sóc a tres parades, però em començo a neguitejar. A vegades waiting means Vueling i una arriba tard a París el pitjor dia. Châtelet, Pyramides i Madeleine. Surto molt poc ‘francesament’, ho reconec, i empento nens i iaies que se’m creuen. Em fixo bé en les sortides i sí, trobo la que m’encararà al Boulevard des Capucines. El camino veloç amb els peus, al ralentí amb els ulls. No em vull passar ni un mil·límetre de llarg les ‘lettres rouges’ que han anunciat els més gloriosos.
Pentino la meva esquerra, la meva dreta, alço el cap i flaix, m’il·luminen els seus dos noms de neó. L’impacte és breu però elèctric. El cor se m’accelera, trec l’entrada de la butxaca i corro cap a dins. Envellutada de color bordeus, la trobo mig sala Apolo, mig Paloma però més gran. Mon dieu, sóc a l’Olympia! La més mítica dels més mítics: Piaf, Brel, Stones, Beatles, Raimon, Llach, Ovidi... L’Olympia de París! I no tinc temps de distreure’m ni un segon més escanejant les cares que m’envolten que la sala ja és fosca i, micròfon a la mà, n’emergeix un presentador oldie com una mala cosa, dels d’americana lluent i llacet al coll, que els anuncia en francès: Mesdames et messieurs, Jean
Michel Oliver et Albert Pla! Uau, quin moment! Dels de calfred per tota l’espinada! Es fa el silenci més absolut, dues mil ànimes en suspensió i, a capel·la, Joan Miquel Oliver obre foc amb “L’home que
ens roba les nòvies”. “Je t’aime, Joan!”, li llença una rossa alta i grossa del públic. “Com li sona de dolç i de natural el gran hit d’Albert Pla”, penso, i llavors surt ell mateix i l’ajuda a robar les nòvies del tram final de la cançó. Les roba totes i ens fa entonar un ‘xum xumpà cata xum xumpà’ catàrtic. Canta el “Marcianet” d’Oliver i constatem amb David Carabén, que treu el cap darrere meu, que són del tot intercanviables, que si acabessis d’aterrar de Mart no endevinaries mai quina l’ha escrita l’un i quina l’altre. Fusió total de dos astres i l’Olympia a punt d’ebullició. I ara va i s’atreveixen amb la més escatològica de Pla: “Sequia”. I després“Final feliç”, i “Rellotge”... Quin teva-meva! Totes magníficament Pla, totes magníficament Oliver. Ja ens tenen esverats, i suem tant que comencen a voleiar les primeres samarretes –en una em sembla reconèixer el logo del Lliure: sí, és l’Àlex Rigola que se l’ha
treta!–. En sec ens deixem de moure, potser de respirar i tot. Sonen les primeres notes de “L’escola dels somiatruites” i ja és tot París que para l’orella. Puc veure com fins i tot en Joan Miquel s’emociona
i es mig paralitza. La cançó de bressol de Pla agafa unes dimensions èpiques a dins de l’Olympia. Al meu costat, Toni Cruanyes comença a patir: “Quina mà de bon material per a la crònica, no sé pas què
descartaré!”. Doncs això només ha començat... Amb “Hansel i Gretel” arriba la disbauxa, la cridòria esgargamellada i els primers fans que s’enfilen a l’escenari embogits. ‘Gavatxos de merda!’, crida desfassat Albert Pla, i jo m’he d’afanyar a explicar als agradabilíssims ‘gavatxos’ que tinc al costat que no, que no, que cap intenció d’ofendre’ls, que només és un apel·latiu arcaic, això de gavatx. Sort que el solo d’Oliver els hipnotitza, perquè els convenç zero la meva explicació. Aprofito que mig aforament està extasiat i amb els ulls tancats fent allò tan rabiós de simular que rasquen la guitarra per avançar dues fileres més. Hola, Pep! Mira, el Guardiola també ha vingut. Torno l’atenció a l’escenari i veig meravellada com entra el gran Quimi Portet; l’han convidat a cantar “La Rambla”! Ai, París de les llums, què donaries per tenir-ne una! Avanço una mica més i arran d’escenari tinc la sort de sentir una de les meves preferides d’Albert Pla: “Insolació”, que ara sona com un himne de la generació ni-ni avant la lettre.
Estic entretinguda cantant-la i veient tot el mar de coristes en què s’ha convertit l’Olympia i no dono crèdit al que veig. Surt a cantar-la el... Serrat? Sí! I el Llach! I el Raimon! Això és l’apoteosi! O l’aperitiu d’una apoteòsica matinada: Pla, Oliver i uns quants més de qui no puc revelar la identitat anant de juerga catalana. I tant que París era una festa. I jo hi vaig ser.
[article publicat al número 183 de la revista Enderrock]
.gif)
