El mes de març va ser molt especial per a tots els que treballem al Grup Enderrock. A principi de mes vam posar en marxa una nova web, el primer diari digital musical en català, Enderrock.cat, que vol ser una nova finestra a la realitat musical dels Països Catalans i que, en el seu primer mes, ha registrat la xifra rècord de gairebé 100.000 usuaris únics –amb puntes de més de 5.000 usuaris únics/dia–, una dada que millora amb escreix les previsions inicials. A més a més, el 14 de març vam celebrar la desena edició de la gala de lliurament dels Premis Enderrock, que enguany va canviar d’ubicació i es va realitzar a la sala Artèria Paral·lel. La Nit Enderrock, a la qual van assistir més de 1.500 convidats i lectors de la revista, va ser de nou un punt de trobada de tot el sector musical català, i alhora va aconseguir un ressò mediàtic i social que mai fins ara havia assolit. És un símptoma més que les coses estan canviant, i molt ràpid, en el panorama musical català.
Volem explicitar en aquest editorial l’agraïment als mitjans de comunicació i als professionals que han contribuït que els Premis Enderrock d’enguany hagin estat els que més ressò han obtingut de tota la seva història; tant els responsables dels programes i serveis informatis de TV3 i Catalunya Ràdio, com el programa Ànima del 33, així com l’equip de l’espai Cabaret Elèctric d’iCat fm, els companys d’El Punt-Avui, Ara, La Vanguardia, El Periódico o RAC 1 –programes de matí i tarda–, COM Ràdio i Vilaweb, així com el centenar de periodistes de mitjans locals i nacionals que es van acreditar per seguir la gala de l’Artèria. Els mitjans de comunicació són una eina bàsica per difondre tot el que s’esdevé a l’escena musical del país. Són claus en la configuració de l’opinió pública, i per tant, una peça important per a la consolidació i difusió del paisatge musical. Com a exemple, només cal assenyalar com ha millorat la salut musical catalana des que TV3 va decidir incloure de manera habitual cançons en català en les seves produccions pròpies. Potser ara quedarà lluny, però fa ben pocs anys era molt estrany sentir música en català a les sèries televisives. Va caldre la feina de pioners com Joel Joan i el seu Porca misèria perquè Televisió de Catalunya s’obrís a les noves realitats musicals. I així, ara veiem com sèries i programes com El convidat, Bestiari Il·lustrat, Polseres vermelles i, per descomptat, culebrots com La Riera reserven espais rellevants per a la música en català. Ara sembla normal, però fa només cinc anys no ho era. Gens.
Si hi ha bona matèria primera, els mitjans de comunicació i l’opinió pública hi donen suport, només falta una peça per aconseguir la quadratura del cercle: que les polítiques culturals estiguin al nivell que es mereixen els creadors del país. El sector cultural i musical no es pot permetre ni ha d’acceptar més retallades. Esperem que els governants estiguin a l’altura dels bons temps musicals de què estem gaudint. Perquè un país sense banda sonora pròpia és un país sord, cec i sense referents per crear una identitat pròpia. La música catalana és ara més que mai un bon símptoma de la construcció nacional, i la idea de ‘M’exalta el nou i m’enamora el vell’ aplicat a l’escena musical –i a la darrera edició dels Premis Enderrock– és la millor manera d’entendre quina és la banda sonora dels millors anys de la nostra vida. La banda sonora de la nostra memòria personal i col·lectiva.
.gif)
