Jelly Roll Morton, l’inventor del jazz i del lubricant amb més èxit de Bourbon Street, mirava pel forat del pany mentre li queien les monedes d’un centau pel ventre de la seva americana rosegada. El paisatge en moviment de malucs i costellam, gemecs i xiscles al gust, impulsaven els seus dits al damunt d’un piano sense dents d’on sortia un so de roba vella esquinçada. Ragtime, en deien, i era la banda sonora preferida de les cases de barrets a la vella Nova Orleans. L’aroma dels destil·lats casolans i la fumeria dels cigars recargolats dibuixaven en l’aire tots els colors del blues, mentre les meuques s’aixerrancaven amb agilitat de contorsionista per donar aixopluc a unes gotes de gesamí a l’entrecuix afamat. Així va néixer el jazz, entre bandarres i perdularis sempre a punt per jugar-se la seva misèria als daus mentre la música que acompanyés la seva existència injectés de vida aquella natura morta.
Cent anys després, i alguns més, la depuració d’aquell esperit llibertari i orgiàstic es passeja pels carrers de la vila romana de Tarragona una setmana abans que ho facin els portants del santoral. Divuit anys de festival Dixie es tradueixen en la majoria d’edat d’una iniciativa que és pura apologia del jazzbandisme. Una activitat que ni les mateixes autoritats saben el grau de pecat, rebel·lia i de lúxuria que tragina.
Durant tota aquesta setmana i fins diumenge, els vilatans conviuran amb un munt de ferralla oxidada i cridanera escampada per carrers, teatres, restaurants, bars, mercats, parcs i places. Metalls, cuiros i cordes articularan el brunzit d’una apoteòsica fanfarra que posarà a prova les històriques muralles com si es tractés d’un simulacre de les trompetes de Jericó. La Mediterrània es revelarà amb un tsunami de ritme sincopat i l’imbatible Portella no deixarà de gratar la seva fusta de rentar mentre el soprano d’Agustí Martínez anuncia la fi del món. No s’ho perdin. És el Dixie de Tarragona, la gran festa del jazzbandisme.
Durant tota aquesta setmana i fins diumenge, els vilatans conviuran amb un munt de ferralla oxidada i cridanera escampada per carrers, teatres, restaurants, bars, mercats, parcs i places. Metalls, cuiros i cordes articularan el brunzit d’una apoteòsica fanfarra que posarà a prova les històriques muralles com si es tractés d’un simulacre de les trompetes de Jericó. La Mediterrània es revelarà amb un tsunami de ritme sincopat i l’imbatible Portella no deixarà de gratar la seva fusta de rentar mentre el soprano d’Agustí Martínez anuncia la fi del món. No s’ho perdin. És el Dixie de Tarragona, la gran festa del jazzbandisme.
.gif)
