La primera cuita (l). Breda, vila musical

La vila de Breda, al peu del Montseny, és coneguda pels amics de la història pel seu extraordinari campanar romànic, i per acollir una església gòtica –la ‘Catedral de la Selva’– amb les restes del que va ser un claustre i una antiga abadia. Els seguidors de les tradicions també poden ubicar Breda com un dels enclaus de la terrissa popular, la que converteix l’argila en olles i cassoles, una activitat heretada dels monjos benedictins del monestir. Al poble encara queden tres o quatre artesans que es dediquen a la cuita de fang i que exporten les seves peces a França i altres països d’Europa. I, encara, Breda s’ha convertit en vedet dels televidents catalans perquè durant no-sé-quantes temporades va acollir la popular sèrie Ventdelplà.
Fa unes quantes dècades, a la Fonda Montseny hi parava el cotxe de línia que anava de Barcelona cap a Sant Hilari i Santa Coloma, fent via cap a la Selva interior. Ara ni tan sols hi para el tren, tot i que té una estació fantasma amb el seu nom nova de trinca –amb ascensors i andanes multimèdia– aïllada a tres quilòmetres del nucli urbà i sense comunicació en transport públic.
Des d’aquest darrer cap de setmana, coincidint amb la diada de Sant Jordi, cal afegir-hi la primera edició d’un festival ‘delicatessen’ de pop català, L’Hora del Pati. Sota la influència dels aires i la pluja del Montseny i a l’obrador d’un antic forn de ceràmica, la primera cuita va veure desfilar per un minúscul escenari i davant d’un centenar de privilegiats espectadors mitja dotzena d’artistes. El primer dia, Sanjosex, Fred i Son i Inspira, i el segon, Joan Colomo, Estúpida Erikah i Principales Causas del Descenso del Rayo.
No va ser al Pati de l’Abadia a causa de la pluja, ni tampoc hi va actuar el subliminalment homenatjat Adrià Puntí, però van ser dues jornades memorables i històriques de les quals cal prendre bona nota. En primer lloc, per felicitar i agrair el coratge, passió i valentia del periodista i melòman Franc Lluís i la seva banda –vegeu Contiene Sulfitos i el seu himne “Fal·lera geminada”–, que van ser els culpables promotors d’aquesta trobada pionera, i en segon lloc, l’imprescindible paper de les institucions públiques per donar suport a iniciatives musicals i culturals en un marc com l’actual de retallades de crisi a tort i a dret. En aquest cas, l’alcalde Jordi Iglesias i el consistori bredenc són un bon exemple a seguir del que haurien de fer tots els municipis catalans de característiques similars per garantir un circuit musical estable. És una iniciativa que segueix les passes –tot i que eren altres temps i altres formats– d’embrions festivalers que també hem viscut els darrers anys com el d’Arbúcies (popArb i Acampada Jove) o Montblanc (Senglar Rock).
Si Arenys de Munt va ser un poble pioner en les consultes per la independència que han provocat un debat social i polític, ara Breda –una vila de poc més de 3.000 habitants– fa sonar la campana de L’Hora del Pati per anunciar una altra revolució musical i cultural que posa la banda sonora a un model de festival sostenible, amb una proposta actual i de qualitat, identificat amb l’entorn i amb sensibilitat per l’escena musical catalana.