El passat divendres 25 de març va ser una nit per a la història, tot i que sembla que molt poca gent se n'ha assabentat. Els mítics Eurogrup van tornar a pujar a un escenari 45 anys després per aclamació popular i com a convidats de luxe del 2n Aplec Modernista de Barcelona; un concert on també van assistir els totpoderosos Els Trons, la millor banda de garatge català i reivindicadora del llegat dels grups de l’escena sixtie catalana i dels mateixos Eurogrup. La mítica formació del barri de Gràcia s’ha convertit en grup de culte gràcies a la feina d’uns quants fanàtics del modernisme aborigen que reivindiquen tota una sèrie de grups catalans dels seixanta que a l’època que els va tocar viure eren els més avançats, rockers i perillosos de la ciutat.
Però escoltant la cançó en directe dels Eurogup “Què passa amb els duros”, em van venir al cap una sèrie de grups que, tot i treballar des de la més absoluta independència, intenten contagiar a uns quants incondicionals la seva passió pel rock’n’roll, el rhythm'n'blues, el rock més dur, el garatge i la ratafia, entre altres estils i substàncies, i que actualment semblen estar prohibits arran de la invasió folki costumista que estem patint. La música d’aquests energúmens és més passional, surt de dins de l’ànima o de l’estómac i no de cervells privilegiats, grups que actualment no tenen el mateix tracte ni el tindran per part d’algun mitjà de comunicació, que aquests que et fan avorrir i fins i tot odiar per la reiteració sistemàtica de la seva proposta musical. Podríem dir que aquests grups, tot i que a mi em sembli una barbaritat, naveguen a contracorrent i que són els durs de la família musical catalana, i no els bons nens com els altres. Els Trons, The Gruixut’s, Gàtaca, els mateixos Eina o el mateix Le Petit Ramon, que acaba de publicar un disc magnífic on ens delecta amb la seva gran passió: el rhythm'n'blues visceral. Totes elles són bandes que amb una qualitat fora de tot dubte i uns discos realment extraordinaris, no han tingut la mateixa sort que altres que sí que han caigut en gràcia. Ens calen més grups com els d’abans? L’electricitat, l’espontaneïat, la mala llet i l’acció directa sembla que l’estem perdent per donar pas a una sèrie de propostes que no deixen de tenir qualitat, però a les quals els falta una mica més d’actitud i menys intel·lectualitat i bones maneres.
Això tan sols és un pensament en veu alta. Per sort encara hi ha gent que reivindica un passat que per molts de nosaltres va ser molt millor.
.gif)
