Dijous, divendres i dissabte passats vaig assistir a tres concerts del Festival de Guitarra de Barcelona. I tot plegat va resultar molt alliçonador de com està el pati musical del país (almenys fixeu-vos en els diferents moments i reptes que s'imposen cada un dels artistes, i com reacciona el públic). El primer concert va ser el que van oferir Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler a la Luz de Gas. El segon, al mateix espai, el de Puntí. I el tercer, a la sala Oriol Martorell de L'Auditori de Barcelona, el d'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien.
Pérez i Soler van fer un concert inoblidable, que et penetra a l'ànima per cada porus de la pell. La cantant ja va advertir, a un públic embadalit que omplia la sala de gom a gom, que el repertori era ben potent emocionalment. Des del primer "Bésame mucho" fins a la final "Currucucú paloma", passant per "Piedra y camino" d'Atahualpa Yupanqui, "Chega de Saudade" de Joao Gilberto, "El corazón es agua" (música de Soler amb lletra de Miguel Hernández), "Pena, penita" (molt diferent de com la cantava Lola Flores) o "Alfonsina y el mar" (composta pels argentins Ariel Ramírez y Félix Luna, popularitzada per Mercedes Sosa i Andrés Calamaro) o "Chacarera de las piedras" també d'Atahualpa Yupanqui. Cada vegada amb el llistó més alt, a Pérez Cruz se la veu cada cop més ben preparada i segura per defensar el seu disc propi, que ha de signar i esperem a final d'any (on suposo que inclourà els poemes musicats per ella que inclou als recitals: "Covava l'ou de la mort blanca", de Maria-Mercè Marçal, i "Pare meu", de Maria Cabrera). Amb una trajectòria farcida de col·laboracions, el seu registre vocal és tan ampli que pot anar des de la samba fins a la bossa nova o el fado, passant per la cançó, el flamenc o el jazz, sense cap tipus de problema, al contrari, incloent picades d'ull d'un o altre estil de manera tan natural com respira. A més, a la gran veu de l'empordanesa ara se li uneix un moviment corporal a l'hora d'interpretar que s'ha tret la timidesa, i és tan delicat i elegant que no admet cap mena de fugida de la seva xarxa d'encants. Si a això s'hi uneix, com va passar dijous passat, les cordes del mestre de la guitarra Toti Soler, s'aconsegueixen moments de deliri tremebund com els que aconsegueixen amb "A felicidade", "Cançó de Suburbi" (de l'últim espectacle que Toti Soler va fer amb Ovidi Montllor, cantant Josep Maria de Sagarra) o "He mirat aquesta terra" (poema de Salvador Espriu, que com va explicar Pérez Cruz va ser el primer encontre sublim entre la cantant i el guitarrista, inclòs a l'espectacle Els jardins dels cinc arbres de l'any 2009 –que serveixi de rectificació de la notícia apareguda en aquest mateix diari musical–).
Parlar de Puntí és, com tothom sap a aquestes alçades, parlar d'un altre cantar o, més aviat, de figues d'un altre paner. Dalt l'escenari, per a alguns, Puntí encara té cops de geni(alitat), per a altres fa figa des de fa uns anys. Això, què voleu que us digui, m'entristeix, a mi i a uns quants. Tant que sé que un diari important no n'ha tret ni traurà la crònica del concert de divendres, o que un altre la fa valorant només quaranta minuts de bolo; tant que hi ha gent de la professió que es va retirar a mig concert, o que hi va haver músics que, havent pagat entrada de 20 euros, es van sentir rabiosos, tristos i estafats per un personatge que s'emporta un públic preciós que ja voldrien pels seus esforços diaris... I la que signa aquesta opinió no sap ben bé què dir. O sí. Perquè sempre dic i diré que em va encantar i honorar molt entrevistar-lo i poder repassar la seva magnífica trajectòria en aquell Enderrock 169 (novembre 2009), però en els últims anys veure'l a l'escenari em fa patir. I el públic...! No saps si hi van per les cançons, pel morbo o per què. Escoltar com li diuen a un intèrpret i autor (ell que té algunes de les millors cançons rockeres en català que mai s'hagin fet) "Canta tu, cabró", o "Aquest és el quart concert que vaig a veure'l i és de lo millor que he vist" (fent referència als seus amics sobre els altres tres concerts, encara més desastres a l'hora de fer cançons senceres)... Ho sento, però és dur. No crec en allò de posar en altars els artistes maleïts (sigui per voluntat pròpia o malaltia). Recordo un Nacho Vegas a l'homenatge a Los Planetas que es va fer a L'Auditori, on no podia acabar una frase de malament que anava i la gent aplaudint... per mi era patètic. Per sort Vegas ha remuntat (i molt bé) de l'època fosca, com molts altres. I tots esperem la remuntada de Puntí, però... pot arribar?! Seguir la corda (fluixa) durant anys a artistes que han perdut el fil, la cobertura o el que sigui pel camí, és ètic? Sí, ell mateix ho diu, que és el 'trist avís d'enyor'... Per mi va ser un concert on Puntí (per als fidels admiradors: rocker autèntic, valent i arrauxat) es va posar entre les cordes ell mateix (a la guitarra o al piano), i sense aparèixer ni amb Antonio Fidel ni amb Juan Carlos García, els músics amb qui havia assajat i no es va(n) acabar d'entendre. Ja està. Si en voleu més, podeu llegir la crònica admirativa i les fotos de Xavi Mercadé al seu blog Rockviu.
És clar, després del concert sublim de Pérez i Soler i de l'anada d'olla de Puntí, anar a veure la presentació del segon disc d'Anna Roig a L'Auditori semblava la cosa més assenyada que et podries trobar sobre la capa de la terra, encara que ella sigui especialista a posar una mica de teatre a tot. I la veritat és que vaig trobar-la menys cabaretera que altres vegades i més professional. Han passat sis anys des que es van trobar tots sis per fer un repertori on tant tocaven versions de la Chanson com temes propis. I la veritat és que després del caos i la mar agitada de la nit abans, et senties en calma i en una bassa d'oli amb l'espectacle de l'Anna i els músics que li fan d'ombra. Anna Roig i l'Ombre de ton Chien (portada a l'Enderrock d'aquest mes de maig) van estar brillants a temes com "La senyora tímida" (sens dubte l'altra cara, la fosca i amagada, del "Dolces nits de somnis curts" del primer disc) i "Vendeuse de rires" (amb la col·laboració d'un quartet de corda format per músics d'escoles de música de Martorell i Vilafranca); esplèndids a "Petons entre camions", encara que a algú el sorprengui, més que l'escena passi en àrees de servei, que el fer-se petons dels protagonistes vingui precedit per menjar entrepans i fer un pícnic, o l'esplèndida "La vedette del teu cap", on l'Anna Roig va lluir-se acompanyada de l'Always Drinking Marching Band. Quan es tracta de fer música, tota aquesta colla s'hi posen bé, i personalment (segur que hi ha qui discrepa) és el millor del quintet de Sant Sadurní d'Anoia, quan delecten amb la música i es deixen estar de contes i romanços. Però el públic vol teatre i els fa molta gràcia "Trini Sànchez Mata" del primer disc –per sobre fins i tot de "Je t'aime" i "Corro sota la pluja"–, es nota perquè tothom somriu o pica de mans davant la història d'una assassina en sèrie que acaba bé, perquè ella també està morta. Una petita joia és "Corre, salta, brinca, vola" (tot enyorant la felicitat infantil) i un encert de bis el "Bigoti vermell" que titula el nou disc. L'únic que de tan polit potser li cal despentinar-se una mica encara és el joc que fa amb les cinc lamparetes a l'escenari, en austera posada a escena (ja se sap que hi ha crisi, però després de les d'Els Pets fan teatre i les d'Antònia Font, potser estaria bé renovar les idees d'atrezzo...). Des que els vaig sentir per primer cop al programa Delicatessen d'Albert Puig, aquesta banda han fet passos ferms. A veure on arriben.
.gif)
