L’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, no és un melòman, però –igual que el 80% dels catalans– escolta música de manera habitual i a més considera que les cançons formen part de l’imaginari col·lectiu del país i són un substrat important del nostre patrimoni cultural.
La defensa de la reconstrucció nacional passa també per la llengua i la música en català.
Per aquest motiu, Pujol va aprofitar l’actual efervescència del nou pop en català i el triple concert de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi per protagonitzar una posada a escena amb Gerard Quintana i Els Amics de les Arts davant els periodistes. Una ocasió pionera i singular en la defensa de l’escena musical catalana. Va pujar a l’escenari i va clamar per la responsabilitat que tenen els artistes com a actius del país. No n’hi ha prou de fer-ho en català, sinó que cal fer-ho bé i tenir èxit. Perquè això sigui possible, Jordi Pujol va demanar també voluntarisme, el mateix –va dir– que ha tingut el Conde de Godó per llançar una edició en català de La Vanguardia.
Aquesta ‘virtut’ dels catalans s’hauria d’afegir a les ja conegudes del seny i la rauxa. De fet, quan fa dues dècades vam planxar el primer número d’Enderrock també vaig confessar que era possible gràcies a un 50% de professionalitat i a un altre 50% de passió i engrescament, és a dir, voluntarisme extra. La indignació per protestar i queixar-se és gratis, però la capacitat per moure les coses com a emprenedors des de l’àmbit de la cultura i els mitjans de comunicació en català no pot sorgir només de la voluntat sense ànim de lucre.
Mentrestant, en plena era de l’ajust del cinturó l’actual govern català aposta per ‘premiar’ els fills pròdigs que amb els nous temps es passen a la cultura catalana i al català. Donem una càlida benvinguda al club al món que ve, només cal dir que nosaltres ja hi érem i que hem deixat el camp llaurat per quan arribi la primavera.
.gif)
