L’estiu de l’any 1996, el grup mallorquí Ocults vivia una de les seves millors i més intenses temporades –i potser també una de les últimes, encara que això llavors no ho sabien–. Recollia l’èxit d’adaptacions tan populars com “País petit” de Lluís Llach i “Sa balanguera”, havia convertit en himnes peces pròpies com “Hola, Pilar” i “Ai, quina alegria”, i la banda liderada pels germans Nicolau estava a punt d’entrar en una fase més íntima i personal amb el disc Petites coses (Al·leluia Records, 1997).
Va ser llavors quan ens vam enrolar dalt d’una furgoneta en una gira pel País Valencià i per Mallorca amb tota la banda. Cada concert d’Ocults era una festa. Era igual el poble o l’escenari. Tothom els rebia amb els braços oberts, els oferien sopar en abundància, regat amb tota mena d’herbes i alcohols –i sobretot Xoriguer– i cases i masos per dormir. La música començava ben entrada la nit i la disbauxa ja no acabava fins que sortia el sol.
Als concerts de València els pioners de la fusió del pop i el folk català eren rebuts com autèntics ídols, amb legions de fans i groupies. A Mallorca, per contra, tenien una aurèola de banda mítica, herois nacionals del pop mallorquí. Va ser gràcies al fracàs de voler ser una banda més de la ‘movida madrilenya’ seguint les passes de grups com La Granja, que van triomfar a l’escena del ‘rock català’ posterior al 1991. Els seus inicis pop-punk com a Pep-One i Ocultos, i un disc inèdit en castellà que havien d’editar amb una multinacional instal·lada a Madrid i que mai va arribar a sortir, van ser una experiència que els va fer obrir els ulls.
Aterrats a Catalunya –seguint l’estela de Ja T’Ho Diré– en Jaume i en Toni Nicolau van fer el seu cau al barri vell barceloní, van ‘okupar’ uns baixos del carrer Flassaders del barri de la Ribera, i van compartir lloguer amb una incipent revista Enderrock, que llavors s’editava cada dos mesos a dues tintes. Ocults va entrar a formar part de l’escuderia del segell Al·leluia Records, amb Matamala i Brams com a caps de cartell, i amb uns incipients i ‘joves’ Whiskyn's, Impresentables i Alta Tensió.
La filosofia del cantant i guitarra Toni, unida a la pràctica i el ritme d’en Jaume, van convertir aquell projecte musical en un grup d’emprenedors disposats a menjar-se i seduir el món, acompanyats d’un fidel Biel Ferrer a la bateria i d’un fill de rolling stone, Carles Grimalt, a la guitarra. Una família que ha voltat pel món i ha tornat al Born, com diu la dita. Des de l’amagatall de Sineu –on Toni Nicolau va imaginar i escriure ‘coses que hem viscut i que ja no tornaran’– fins avui en dia ens hem fet grans, però tenim memòria i les cançons han sobreviscut.
Per això, benvinguts de nou a la carretera, Ocults, i per molts anys! Jo us vull ser al primer bolo de retorn al Born, per brindar amb una pomada amb glaçons i recordar vells temps.
.gif)
