Cada cop estic més convençut que una de les grans decisions que he pres en els últims temps ha estat deixar-me calers en un bon tocadiscos. Dels d’abans, eh? Plat, agulla i disc de vinil. Podeu acusar-me de ser un esnob, un modern, un gafapastes. Tot el que vulgueu. Però com a mínim jo encara escolto discos, que ara com ara és la millor i més raonable forma d’escoltar música. M’agradaria que tots els qui no heu fet el pas –inevitable, em sembla, per a qualsevol meloman– d’adquirir un plat per a vinils feu un petit exercici de memòria històrica i recordeu quant de temps fa que no escolteu un disc sencer. Del primer a l’últim tema, eh? Les cançons que t’apassionen, les que no tant, les que simplement són per farcir... Si aquesta àgora no fos virtual i comptéssim a mà alçada els qui conserven encara aquest costum, segur que seríem ben pocs.
Vivim en una societat on la cultura s’està fent esquifida, esquifida. Tot es va aprimant: és la dictadura del tweet, i si no es pot dir en 140 caràcters, és que no és interessant. Amb la música ha anat passant el mateix, i ha passat abans, potser com un símptoma d’un mal que havia de venir i no vam saber veure prou clar. Primer va arribar el casset, que va descobrir-nos el botonet ‘FF’. Era pesat anar-nos saltant els temes que cridaven menys la nostra atenció, però això va solucionar-se amb l’arribada del CD. Tota la facilitat del consum compulsiu a ritme de clic clic. I a més podia copiar-se de manera molt més fàcil i ràpida que no pas la cinta de K7! Del CD vam passar a l’MP3, i aquí va ser quan el disc com a concepte –em remeto al discurs que sovint fa el periodista i crític Jordi Bianciotto sobre aquest tema– va quedar tocat de mort. Al marge de la més que òbvia pèrdua de qualitat sonora, l’MP3 va significar una estocada definitiva a una forma de consumir música més pausada i més enriquidora. El darrer graó ha estat Spotify. Una eina que posa al nostre abast gran part de la música que es produeix a Occident, un volum tan ingent de continguts que és impossible d’assimilar pel cervell humà (com a mínim pel meu). Com passa també en altres àmbits, la societat de la informació posa al nostre abast tones i tones de continguts, però se’ns fa més difícil que mai consumir cultura de forma intel·ligent.
No voldria que aquest article fos entès un al·legat contra internet com a eina de difusió i enriquiment cultural. Estic convençut que la xarxa pot esdevenir molt útil per garantir una cultura més democràtica i a l’abast del ciutadà, però per això cal fer-ne un ús racional. I mira, he de dir que quan vaig assabentar-me que Spotify seria de pagament, vaig respirar una mica alleujat. De fet, crec que no m’obriré un compte Premium no perquè no me’l vulgui pagar, sinó perquè espero que el fet de tenir només 10 hores de consum musical m’obligui a ser més racional a l’hora de dosificar els meus ‘clics’. De fet, i em sembla que ja ho he dit, cada cop estic més convençut que una de les grans decisions que he pres els últims temps és deixar-me calers en un bon tocadiscos.
.gif)
