Tot i el risc de provocar una emprenyada monumental a la redacció de l’Enderrock, anuncio la meva intenció d’escriure aquest article sense citar el nom de cap músic o grup català concret, contràriament al que s’espera dels destriaires. Ja veurem si és possible.
A la darrera edició dels Premis Enderrock, on vam tenir el gust de triguardonar un conegut grup format per quatre nois, una estranya sensació planava en l’ambient. I no em refereixo a la manca d’alcohol, que en aquest cas no era només una sensació. Era un fet clarament perceptible. Em refereixo a la valoració del moment en què es troba la música feta en català, allò que abans en dèiem ‘rock català’.
Diu el manual del bon articulista que s’ha de vigilar que la teva columna d’opinió no entri en contradicció directa amb la del mitjà on la publiques. Doncs potser em disposo a trencar amb aquesta norma no escrita i provocar el segon emprenyament del camarada Gendrau.
Fa dies que no paro de trobar-me gent que em pregunta si ens trobem davant un ‘moment d’or’ de la música catalana. Em fa l’efecte que l’editorial de l’Enderrock del mes de març, si el vaig entendre bé, anava en la línia de veure el got gairebé ple. Què tenim? De tot i força, responia l’article. I això encara em fa dubtar més. És veritat que el 2011 ha començat amb força i amb molt de soroll, amb un grup que s’ha acomiadat triomfalment al Palau de la Música i un altre, també de quatre nois, que ha irromput amb el seu segon disc amb un sidral que feia temps no es recordava. Són un grup de talent, de rècords, amb aspecte de gent normal i amb notables dosis de màrqueting.
Tot l’enrenou provocat podia fer pensar que el públic català ja viu prou content amb els Manel i Els Amics de les Arts. Ho sento molt, trenco el mutisme nominatiu. A tot això, afegim-hi el prometedor retorn dels Antònia Font, l’excel·lentíssim –em quedo curt– moment dels Mishima o l’impressionant Fins que la mort ens separi de Mazoni.
Sumem-hi la inacabable llista de delicats grups de pop, que flirtegen amb el concepte indie, i aleshores ja tenim la massa crítica que permetria defensar la idea que ens trobem en un ‘moment d’or’.
Però què passa amb una pila de grups i músics que no tenen tanta presència als mitjans ni tant de públic als concerts? El cas dels Ix! és paradigmàtic. Fa temps que han tret un segon disc impressionant, però no acaben d’arrencar. I com ells, una pila de bandes.
La defunció de la discogràfica clàssica ha obert el camí a una pila de propostes extraordinàriament creatives. Això ha anat bé per a la música catalana perquè tenim un mercat petitó i, per rematar-ho, uns veïns estranys i hostils.
Un amic que m’acompanya habitualment als concerts creu que la culpa és dels crítics, opinadors i periodistes en general a qui només ens agrada una mena de música pop que no flirtegi gaire amb un rock contundent. I aquest amic pensa que per aquest motiu els altres grups no prosperen. Que cal tenir bons padrins, en definitiva. Jo hi afegeixo que no només calen uns bons padrins. Cal tenir present el gust musical imperant, el de la majoria, que de vegades és ben estrany. La catalanocolombiana Shakira agrada a moltíssima gent però no canta gaire bé. És cert que balla molt bé, que està de molt bon veure i que fa un gran espectacle. Segurament és una persona extraordinària, però no canta bé. Ho sento, Gerard. Tu sí que ho fas tot molt bé.
El que passa és que els catalans som un país que històricament tendim a la derrota, de manera que quan alguna cosa ens va bé (el Barça del nòvio de la Shakira, per exemple) tendim a embogir. Potser és això el que ens està passant. Efectivament hi ha una eclosió musical, però les ganes d’existir ho magnifiquen perquè estem poc acostumats a les alegries. Segurament tenen raó els que pensen que ens trobem en un bon moment perquè valoren la foto, la instantània de l’actual escena musical catalana. Jo crec que les coses van millor, cau una fina i persistent pluja, però cal esperar uns quants anys, cinc com a mínim, per adonar-nos si aquesta bona foto és en realitat un fotograma d’una bona pel·lícula. I aleshores potser ens endurem una desagradable sorpresa.
[article publicat al número 187 de la revista Enderrock]
.gif)
