Club de fans de Santi Balmes i Love of Lesbian (o una galleda d’aigua freda)

Diumenge passat, agafo la revista Rolling Stone del mes de maig. L’havia comprada (de tant en tant ho faig, darrerament) i encara no havia tingut temps de llegir-la, ni l’ocasió (se l’havia endut el meu company a casa seva). Després de llegir seccions curtes i més o menys frívoles, em dirigeixo a llegir l’entrevista que Loquillo fa a Santi Balmes. Sí, no em cauen els anells de confessar que d’adolescent escoltava i cantava les cançons de l’autor del "Cadillac solitario" (encara me la sé de memòria), igual que ho feia, entre altres, amb Sopa de Cabra o Els Pets, i Bruce Springsteen, U2 o David Bowie...

Llegeixo amb atenció l'entrevista i de sobte... una daga indigna (tot i que no m'hauria de sorprendre tant) de Loquillo: ‘La revista Enderrock, la más subvencionada del país y que pagamos todos los catalanes, os dio el premio al mejor disco en otras lenguas. Julián lo recogió imitando el catalán que utiliza Bruce Springsteen cuando viene a Barcelona. ¿Habéis notado en algún momento esa presión?’.
Quan em recupero de l’hòstia (ho sento però que menystinguin així el lloc on treballem des de fa anys em toca molt el voraviu) llegeixo la resposta (la que han transcrit i editat, és clar) de Santi Balmes: ‘Somos conscientes de que el catalán hay que protegerlo, hasta cierto punto, pero con este tema yo me lo planteé de una manera muy fría. Sé que algún día también cantaré en catalán, es nuestra lengua materna, pero por ahora indago en el castellano. Es un viaje idiomático en el que usaré todas las lenguas que domine, simplemente para conocer todos mis ángulos. Era consciente que íbamos a ser tratados como artistas no prioritarios o no representativos por ciertos medios públicos de mi tierra, pero no me amargo pensándolo y hago mi camino. A cambio tenemos mucho más territorio que abarcar y pasárnoslo de puta madre. Está claro que no nos van a dar la Creu de Sant Jordi [risas]. Nos la vamos a dar nosotros mismos. Lo acepto, es una situación excepcional, me refiero a ser de un lugar con lengua propia sin un Estado que lo ampare. Eso en realidad es difícil de gestionar. Pero, claro, nosotros con nuestra carrera hacemos lo que nos sale de los mismísimos a cada momento’.

Sí senyor, molt ibèric. I el ‘Era consciente que íbamos a ser tratados como artistas no prioritarios’... Certament, quan vaig entrar a Enderrock l’any 2004 l’abisme que hi havia entre grups que cantaven en català i grups que no cantaven en català era vertiginós. Hi havia molts recels. Amb el temps (per sort, crec), s’han anat acostant posicions, veient cadascú l'espai que ocupa, i formulacions com la que fa Loquillo sonen anacròniques, o directament espanyolistes. Al llarg dels anys Enderrock ha dedicat, quan ha cregut convenient, algunes portades a artistes catalans que cantaven en castellà (Sidonie, Pastora, Ojos de Brujo...) però també s'ha quedat sense altres, com Macaco, a qui una vegada vaig explicar per què Enderrock no li dedicava més espai: 'A quants mitjans en castellà has anat a fer promoció i a quants en català? T'adones que les propostes musicals en català tenen menys aparadors possibles?' Per això Enderrock és l'aparador principal (encara ara) de la música que es fa al país, i sobretot en la llengua del país. Ho va entendre ell, i ho entenen els 52.000 lectors a qui arribem que dóna la darrera onada del Baròmetre. 

D'altra banda, respostes com la d’en Santi crec que són d'equilibrista o navegador entre dues aigües, fins i tot una mica d'allò de jugar a la puta i la ramoneta (que, sí, sempre és millor això que cornut i pagar el beure...). Tot i així em mereix encara respecte (perquè el grup no el perd cap a la publicació, com fa Loquillo i qui el publica). En aquest sentit, vull explicar la meva relació professional amb Santi Balmes i Love of Lesbian perquè serveixi d’exemple de grup pel qual Enderrock ha apostat tot i que no cantaven en català, perquè vam creure en el seu potencial.

A en Santi el vaig conèixer personalment, en una xerrada que muntaven els de Bad Music a l’Hospitalet de Llobregat. Des que vaig sentir el Maniobras de escapismo (Naïve, 2005), la seva música i el seu univers em van atrapar, he seguit amb devoció tot el que han publicat els Love of Lesbian i els he defensat amb totes les armes (juntament amb altres redactors de la revista, tot s’ha de dir). De fet, he escrit gairebé tot el que n'ha sortit a la revista, en progressió ascendent de quantitat de caràcters: el primer breu i mitja pàgina (Enderrock 110 i 116, desembre 2004 i juny 2005), el Premi Enderrock de la Crítica al Millor disc català en altres llengües del 2005 (Enderrock 125, març 2006), el retrat dedicat a Santi Balmes (Enderrock 127, maig 2006), l’opinió sobre ‘la generació zig-zag’ del mateix Balmes (Enderrock 140, juny 2007), l’entrevista de quatre pàgines dedicada a Cuentos chinos para niños del Japón (Enderrock 141, juliol 2007), el Premi Enderrock de la Crítica al Millor disc català en altres llengües 2007 (Enderrock, 147, gener 2008), la sessió i entrevista de portada per la sortida del disc 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna) (Music Bus / Warner, 2009) (Enderrock 163, maig 2009) –una portada amb la qual LOL van estar molt i molt contents, perquè en aquella època ni Rockdelux ni Rolling Stone es plantejaven donar suport a uns grups catalans que feia més de deu anys que bregaven– i, finalment, el concert al terrat que va organitzar Enderrock i gràcies al qual, a més de la crònica a la revista (Enderrock 165, juliol 2009), van sortir per primer cop en un Telenotícies Migdia, cosa que Balmes va comentar eufòric. Després tothom es rendiria als seus peus i el pas per Enderrock semblaria per a molts un miratge, una anècdota (com diu Joan Miquel Oliver, quan triomfes tothom et vol per a ell, o com canta Hidrogenesse via Morrissey, 'és odiós quan els amics triomfen'...).

Finalment, he de dir que el mateix Julián Saldarriaga de Love of Lesbian em va venir a dir personalment a l’Artèria Paral·lel l’última nit dels Premis Enderrock 2011 –perquè van guanyar per segon any consecutiu el Premi Enderrock per Votació Popular al Millor artista català en altres llengües– que lamentava les reaccions hostils que va tenir la broma dels anteriors Premis Enderrock 2010 a Bikini (el moment que cita el senyor Loquillo, i ho fa a més com si fos l'únic cop que els haguéssim valorat), lamentava que s’hagués malinterpretat i tret de context perquè el grup considera que Enderrock s’ha portat molt bé amb ells.

I és que, com m'agradaria que els artistes i els grups defensessin la feina que fa Enderrock públicament i arreu, la veritat! Sincerament, no sé els números exactes de la revista (ni de la llosa de les subvencions), però sé que tot el que està relacionat amb la cultura (i malauradament, mentre no tinguem Estat, sobretot la catalana, evidentment, per no desaparèixer) està més o menys subvencionat. Perquè la cultura és un bé immaterial i, per tant, és deficitària per naturalesa. Recordeu l'auca del senyor Esteve...? Doncs entre les marques comercials i els mecenes avui en queden pocs que pensin en la cultura catalana (el mercat espanyol és més gran). D'altra banda, si Enderrock porta més de disset anys al peu del canó no és per les subvencions, sinó pels compradors, pels lectors i per un gran equip de gent que ha cregut i creu en el projecte i hi ha deixat la pell. És clar que nosaltres no guanyem grans copes com el Barça...

Com ha dit sempre ma mare: les bromes porten aigua. La broma de Julián s'ha fet una pilota en boca de Loquillo i altres. Jo m'ho he pres com una galleda d’aigua freda, tot i que hi haurà qui hi veurà aigua ben bruta. Però com deia als seus primers temps Montserrat Roig, Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen!