Així com el Servei Britànic formava agents amb llicència per matar, la televisió és l’ens que en els temps moderns reparteix les llicències per existir. “Si no surts a la tele, no existeixes”, perseveren els entesos aferrats a la vella màxima de McLuhan –“el mitjà és el missatge”–. No cal que el jazz es pessigui per comprovar que existeix, finalment la tele ha decidit donar-li el certificat d’existència. Ho ha fet amb nocturnitat i traïdoria, és cert, sense previ avís i per la porta del darrere. Però la finestra catòdica no està per regalar el prime time al primer espavilat que passa. Encara que se’l mereixi. Cal celebrar que, sigui pels motius que sigui, Televisió de Catalunya –“la nostra”– hagi decidit incorporar a la seva graella un espai musical com Jazz a l’estudi. Cada nit de cada dia de la setmana, o més ben dit, cada matinada a
partir de les dues o dos quarts de tres, TV3 emet un programa on el protagonimse recau en la música jazz a través d’un ampli assortit de músics del planter experts en la matèria, ficats dins un estudi de gravació on interpreten les seves propostes. El format del programa recorda el llegendari Jazz Casual del cèlebre Ralph J. Gleason, tot i que la distància de quaranta anys permet plantejar si avui dia aquells criteris poden tenir la mateixa validesa i efectivitat. També hauria estat un detall que s’hagués fet un mínim esforç, un gest, per promocionar aquesta novetat i evitar els mals pensaments dels que ho poden considerar una manera de complir amb l’expedient i farcir el contenidor sense generar gaires molèsties. I és que el món és ple de desagraïts que no saben fer res més que queixar-se. Congratulem-nos d’una iniciativa que, per damunt de tot, beneficia uns músics que magre ho han tingut els últims anys per tenir visibilitat en l’univers mediàtic i que ens familiaritza amb les parets i la peixera de Nómada 57 –un dels estudis de gravació més receptius i emprenedors en matèria de jazz i músiques creatives–. És un dubte raonable plantejar si un programa d’aquestes característiques aconseguirà sumar nous adeptes a la causa del jazz o només és apte per familiars, coneguts i fidels militants. Ara bé, el que sí que és un innegable actiu són unes imatges enregistrades que documenten una de les èpoques més brillants i prolífiques del jazz fet a Catalunya, i amb l’esperança que l’era digital faciliti la conservació de l’arxiu, a diferència d’aquells temps analògics en què el concert de Duke Ellington a Santa Maria del Mar va acabar transformant-se en un partit de pilota.
Mentrestant, és qüestió d’allargar els sopars i esperar que passada la mitjanit la tele assumeixi la identitat de tots aquells que defineixen el jazz com la música de la sorpresa.
[Editorial del número 37 de la revista Jaç. Abril/maig del 2011]
.gif)
