El passat dimecres 8 de juny vaig assistir a l'Heliogàbal a un concert de Paul Fuster, introduït pel seu amic poeta Pau Gener Galin, que hi va presentar un grapadet de poemes, entre altres, del seu llibre Tancat per mancances (LaBreu edicions, 2008), també conegut per 'Tancat perquè m'encantes'. Paul i Pau són literalment 'companys de viatge', ja que van compartir vida en un autobús dels anys quaranta als Estats Units (aquí la notícia). Després de mostrar la seva estimació mútua, Fuster (a la xarxa ara se'l troba al seu espai) va oferir un concert que va delectar un centenar de persones, amb un públic ben corporatiu (hi havia músics d'Abús, Raydibaum, Inspira, Egon Soda, Pau Vallvé, Maria Coma, La Increïble Història de Carles Carolina, Nueva Vulcano...). Ostres, un músic que mobilitza altres músics, això no es veu gaire!
I, curiosament, els comentaris de Paul Fuster van ser un continu llançar pedres a la seva teulada. Quan el músic i productor Ricky Falkner (que havia tocat anys abans amb ell) va cridar entusiasmat 'molt bé!' al final d'una cançó, Fuster va iniciar un discurs contra l'anomenat Espectacle i l'espectacularització de les cançons i de la música. Explicant tot el que no suporta de qui és 'a dalt' d'un escenari, podria anar en contra dels que fan cantar el públic, tant com els que es creuen messies. Després d'unes paraules prenyades de pedrades contra l'espiritualització o falsa transcendència de les cançons i de la vida (segurament fent referència als que es presenten com a especialistes en l'ofici de viure i bricolatges emocionals), els seus mots van contrastar bellament amb les seves cançons. Fuster quan canta sembla pregar enllà i, ho vulgui o no, et transporta a llocs pregons, com la seva màgica "Montserrat".
La seva veu i pulsió de les cordes, forçades ambdues fins a punts insospitats, fan que Paul Fuster no deixi mai (almenys algun cop) d'arribar a fibres que restaven adormides fins aquell moment. I això encara es viu molt més en els concerts que fa a pisos, com el de la seva amiga Sara Surís (present també a l'Heliogàbal), del qual vam gaudir el febrer de l'any passat (crònica de la Poc-moderna). Allà Fuster encara duia una barba d'uns quants dies que podria recordar la d'un homeless, cosa a la qual a l'Heliogàbal va fer també referència, assegurant que hi venia ben depilat i maco: "Sóc un lleig maco; lleig lleig no, perquè em sentiria lleig, i no". I va reclamar atencions postconcert (bàsicament parlar amb la gent), també una samarreta que no estigués bruta... Vaig pensar si no tenia res a veure amb distanciar-se de la fama del seu pare, un metge erudit en les coses del cor (cardiòleg director de l'Institut Cardiovascular de l'hospital Mount Sinai de Nova York)...
Quan Paul Fuster va arribar a Catalunya, concretament a Cardona (on vivia la seva àvia), i va treure tres discos en cinc anys (l'autoeditat l'any 1998, 36 weeks; Battleship, editat per Zanfonia l'any següent; i Happy Nothing, aquest darrer editat pel segell de Quimi Portet, Quisso Records, l'any 2002), Enderrock i altres mitjans es van fer ressò de la seva història. És interessant l'entrevista al número 78 d'Enderrock de Pere Pons. Jo aleshores encara no estava a la redacció, però també em va arribar una mica de la dèria que es va crear amb el personatge i vaig escoltar molt i molt una cinta de casset on algú em va gravar el referencial 36 weeks. Quan vaig aterrar a Enderrock vaig tornar a saber d'ell a través de l'Abús l'any 2006, i vam fer una notícia del que estava fent per Nova York amb un grup anomenat Proton Proton (Enderrock, núm.127, maig 2006). Ara diuen que va fent nous temes... Els esperem. En tot cas, que duri per molts anys la sort de tenir entre nosaltres la música d'aquest cantautor novaiorquès, nascut a Minnesota, d'arrels catalanes. Hi ha bona fusta. Visca en Paul Fuster!
.gif)
