[Editorial del número 188 de la revista Enderrock. Juny del 2011]
En el darrer mes, dos artistes amb una dilatada trajectòria han anunciat que aturen la seva activitat artística. La Companyia Elèctrica Dharma, després de gairebé quatre dècades de concerts i gires –només aturades per la mort del seu guitarrista Esteve Fortuny–, ha anunciat que atura de manera indefinida la seva activitat per reflexionar.
Aquest any el dedicarà tan sols en cor i ànima a un concert d’homenatge a Esteve Fortuny, per commemorar el 25è aniversari de la seva desaparició (el 19 d’agost de 1986, a Cardedeu). Així mateix, el músic i compositor Pep Sala, després de 24 anys en actiu –primer amb Sau i després en solitari–, ha anunciat que deixa els escenaris, en principi temporalment, arran d’una tendinitis al canell que arrossega des de fa dos anys. El concert del 13 de juny a l’Artèria Paral·lel de Barcelona va ser una de les úniques oportunitats per veure’l en directe, commemorant el vintè aniversari de la publicació del disc El més gran dels pecadors (EMI, 1991).
Malgrat els divesos motius que se solen esgrimir, i tot i que és normal que, després de molts anys als escenaris, els artistes vulguin aturar un temps la seva activitat artística, quan un grup s’atura sempre hi ha algunes raons de fons que convé tenir en compte. Una una és la manca de bolos. No és cap secret que la crisi econòmica ha fet estralls, que les rebaixes de catxet estan a l’ordre del dia i que cada cop és més complicat bastir una gira que permeti afrontar l’activitat artística d’un grup o d’un solista amb garanties de professionalitat. A tot plegat s’hi afegeix la crisi, ja crònica, de la indústria musical, i també el fet –lògic i inevitable– que les noves generacions demanen pas i van trobant el seu lloc, la qual cosa afecta l’activitat dels grups que fa més anys que treballen. Som esclaus del moment, i sovint això no ens deixa valorar ni saber assaborir amb la profunditat que es mereix l’obra d’artistes que han donat –i seguiran donant– molt més del que reben a la música del país.
Que els clàssics de la música en català anunciïn que es retiren, de forma parcial o total, entra dins la lògica d’una escena musical sana, però també ens hauria de fer reflexionar si, com a col·lectivitat, estem a l’alçada d’una sèrie d’artistes que, si visquéssim en un altre context social i cultural, probablement tindrien un altre estatus. Tal com va passar amb Lluís Llach el dia del seu comiat dels escenaris, s’ha de considerar el paper de la Dharma com el d’un grup clau per entendre la fusió de rock i música tradicional. “Lo autòcton com a estil i l’alegria compartida com a festa”, com resumeix els seus principis el lletraferit de la Companyia, Josep Fortuny. Per la seva banda, Pep Sala, un músic sovint ubicat a la diana dels més intransigents, és l’autor d’algunes de les cançons més populars de la història del pop-rock en català, temes que ja han esdevingut pràcticament estàndards, com “Boig per tu” o “Tren de mitjanit”. No se’ls pot negar el seu lloc en la memòria col·lectiva i en la construcció del patrimoni cultural del país, i més enllà d’un homenatge més o menys lluït, el que cal és que tinguem present tot el que han aportat i que, amb sort, seguiran aportant encara durant un bon grapat d’anys. Un país sense música és un país sord i mut.
.gif)
