[Article publicat a la secció Destrio del número 188 de la revista Enderrock]
Sempre he admirat l’acceleració. De petit escoltava bocabadat aquell “Vals del minuto” que cantava Nacha Guevara amb dicció impecable, com si estigués atacant un gran embarbussament. De fet, a l’escola d’interpretació anglesa, la dicció accelerada és un dels exercicis més practicats, fins al punt que hi ha virtuosos de la cursa verbal. Quan, ja més gran, vaig començar a capbussar-me en els pioners del rock de seguida vaig anar a petar fins al gran Jerry Lee Lewis, capaç de percudir els teclats al mateix ritme demencial que sil·labejava. Això no vol dir que no m’agradin els canvis de ritme i les pauses, dignes d’aquelles rampes d’Hautacam que van destronar l’Indurain al Tour, però xalo com un energumen amb els velocistes. Un esprint de tant en tant és orgàsmic. I ara estic triplement d’enhorabona, perquè m’han caigut a les mans tres discos recents que contenen alguns esprints memorables.
El primer ha estat una sorpresa colossal: Xurrac asclat dels Very Pomelo. Aquest disc parit “a ca la iaia i ca la tieta a Flix” m’ha fet reviure algunes de les tessitures que més apreciava del primer Puntí, quan encara anava pel món sota el paraigua dels Umpah-Pah. Un ritme amfetamínic, dicció que explora l’esgarip, dissonàncies espectaculars a veu i guitarra, esprints que posen a prova la capacitat d’encabir les síl·labes a la melodia i una dicció desacomplexada de la parla del terròs... El que Adrià Puntí deia en empordanès Xarim Aresté ho diu en ebrenc. Al Xurrac asclat (au va, busqueu-ho al diccionari, però més val que us connecteu a l’Alcover-Moll per l’iPhone, que al DIEC no hi trobareu cap xurrac) hi caben el pagès que cull aulives (“arropleguem les borrasses ràpid que es fa fosc”) i el paleta que mira les mosses des de l’obra (“a mi no em vingos amb històries que he quedat a les set”). Grans cançons i gran disc elèctric, ideal per escoltar en un loop mentre llegim els contes d’A butxacades de Joan Todó, autor ebrenc coetani dels Very Pomelo.
El segon és una confirmació. Quim Vila treu Moltes gràcies, un doble àlbum amb els Eutanàsia Col·lectiva, el segon dels quals enregistrat en directe a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Fa molts anys que vaig descobrir que era la loquacitat amb potes. Barreja la verbositat del radiofonista, el talent veloç del cantautor i l’instint humorístic del guionista. Les seves cançons acostumen a ser narratives, però les travessen molts llampecs en forma d’estirabot que ens fa desviar del camí dret. Vila és molt eclèctic i mai no en té prou amb les dreceres. Explora tots els camins que troba amb un repertori verbal de gran
riquesa i gaudeix com pocs de les acceleracions que s’imposa. Vila és llenguallarg. Una de les llengües més veloces i esmolades del panorama. Al primer dels dos discos en una de les cançons gravades al plató d’aquell programa fugaç que va ser L’hora Q de TV3, Quim Vila es retrata amb exactitud mil·limètrica. La cançó porta per títol “No sé viure sense l’estrès (o les depressions vacacionals)” i hi diu: ‘Jo sóc un individu que per viure necessito merders com un puntal, quan tinc vacances estic malalt. I cada cop que em veig vivint sense l’estrès ja em veig rodejat de xiprers’.
El tercer esprínter té unes inicials que el fan bo: Bruno Oro. L’actor de les mil cares té una sola veu i acaba de treure un segon disc que es diu Tempus fugit. Bruno Oro Pichot cada cop es decanta més per la carrera musical. Hi explora la seva capacitat innata per a la sàtira, però treballa diversos registres, des de la música disco italoamericana (escolteu “Geloso”) fins a les cançons més intimistes (“Narayama” o “Cadaqués”). L’estil d’aquest Tempus fugit defuig el joc directe, de pim pam pum i cara a barraca. Ans al contrari, demostra que sap triangular les cançons fins que arriba l’hora de definir i tot s’accelera. Si em prenc la llicència de fer servir aquest argot futbolístic és perquè el disc conté una cançó molt enganxadissa dedicada a Leo Messi, les acceleracions del qual acceleren la vida de molta gent aquests últims anys.
.gif)
