Indignació

[Editorial del número 38 de la revista Jaç. Juny/juliol del 2011]



A l’Estat francès, país il·lustrat que ja cultivava el jazz quan Robespierre feia anar la guillotina, un músic s’ha encès d’ira davant la desatenció dels responsables d’una emissora de ràdio que, segons explica, després d’haver-lo convidat a elaborar un espai, tal com ell els havia suggerit, encara espera que algú li digui alguna cosa del projecte que va presentar. Indignat davant el silenci de l’altre costat, molest pel que considera una intolerable falta de respecte i dolgut en el més profund del seu ego, ha determinat que la millor resposta era l’atac. I ho ha fet a través d’un manifest amb el qual pretén l’adhesió del col·lectiu de músics francesos per denunciar el que ell considera un ús i un abús indegut en la utilització de la música amb finalitats comercials per part de l’esmentada emissora.

Potser ha arribat l’hora d’exposar que no ens estem referint a un canal radiofònic dedicat al pop, l’electrònica, el revival o altres gèneres o tendències orientades al consum massiu. Les ones contra les quals aquest queixós músic ha abocat la seva ira són les de TSF, el primer canal de ràdio a l’Hexàgon que garanteix en el seu punt del dial vint-i-quatre hores de jazz diàries i un dels pocs d’aquesta naturalesa que existeixen a Europa. Creada des de la iniciativa privada, aquesta emissora sempre ha defensat de manera lícita la seva voluntat de fer negoci amb la difusió del jazz i el convenciment que era un propòsit viable. És cert que amb el pas dels anys la qualitat en els continguts i la capacitat d’obtenir recursos propis han minvat de manera ostensible i part dels seus objectius han estat qüestionats, però no és menys veritat que durant tot aquest temps TSF també ha generat una audiència fidel, ha estat l’aparador providencial d’unes propostes musicals cada vegada menys ateses pels mitjans generalistes, alhora que ha servit de refugi per als malalts de jazz i de porta d’entrada per als neòfits, i també ha contribuït a escampar aquesta música a través del funcional mètode de la radiofórmula, establint convenis amb grans superfícies comercials que l’han utilitzat com a fil musical. Aquesta funció és més important del que sembla, sobretot si es té en compte que fa possible que unes oïdes profanes i involuntàries s’habituïn gairebé sense adonar-se’n a la dinàmica d’uns ritmes, unes melodies i unes cadències que els familiaritzen amb el so del jazz.

Sense pretendre excusar ni molt menys justificar la manera com els directius de TSF han ignorat la feina feta pel músic ofès, segurament la veu crítica d’aquest instrumentista difícilment hauria tingut el mateix ressò si abans no hagués tingut a la seva disposició una emissora de ràdio com TSF, que li va garantir la difusió de la seva música en l’àmbit nacional –i internacional– i el dret a donar a conèixer el seu nom i la seva obra.

Si aquest músic estigués al corrent de la realitat jazzística d’uns Països Catalans –en el cas que com a francès superés la prova d’assumir aquest terme–, on només de jazz s’editen més d’un centenar de novetats discogràfiques l’any, se celebren més de cinquanta festivals amb un públic potencial a totes les programacions que supera el milió de persones per temporada, hi ha més de mitja dotzena de big bands en circulació i si es fes un cens amb la xifra de practicants superaria el dos mil, llavors el que li tocaria seria esclatar d’indignació davant la inexistència d’una estació radiofònica dedicada les vint-i-quatre hores del dia a programar jazz amb la mateixa naturalitat que la que ja existeix, i ningú discuteix, destinada de forma exclusiva a l’anomenada música clàssica.

Si necessita motius per encendre’s que baixi cap al sud i que se sumi a tots els que fa temps que reivindiquem la necessitat de sintonitzar en el dial una emissora que tingui cura del jazz com una de les músiques més vitals del país i com a música clàssica del segle XX. I pel que fa al seu contenciós amb TSF, la millor concialiació arribarà el dia que el músic es dediqui al seu ofici, fer música, i l’emissora, complint amb la missió per a la qual ha estat creada, la difongui.