Fa uns anys, el periodista Marc Biosca va escriure un assaig sobre la cançó titulat Per què ells en diuen Euskal Herria i nosaltres Ítaca? (Pagès Editors, 2008), en què –en paraules de Salvador Cardús– feia un retrat lúcid de les relacions lingüístiques, històriques i estètiques entre Catalunya i el País Basc. Al nostre país sempre se’ns ha acusat de tenir una certa ‘basquitis’ a l’hora de projectar la reconstrucció nacional.
De fet, en la gestació de la revista Enderrock, els promotors del projecte editorial vam anar a Euskadi per conèixer de primera mà l’experiència d’un interessant fanzín musical anomenat El Tubo –avui ja desaparegut–, que havia apostat per fer un reportatge central parlant del ‘rock català’ com a assignatura pendent a principi dels anys noranta. L’article anava signat per Ferran Amado i Xavier Mercadé, dos periodistes que van ser també responsables de la fundació d’Enderrock. A més, vam prendre bona nota –i intentar exportar en la mesura del possible al nostre país– de la Fira del Llibre i el Disc Basc de Durango, que és una mena de Diada de Sant Jordi, on els editors euskalduns aprofiten per fer els principals llançaments de l’any.
Ara, vint anys després, la truita s’ha girat. Fa unes setmanes un dels principals diaris bascos trucava a la redacció d’Enderrock per demanar declaracions que els poguessin aclarir les raons del ‘fenomen Manel’, arran d’un reportage sobre el nou pop català. I aquest mateix mes, ens han visitat els promotors del Kafe Antzokia de Bilbao, un dels mítics i més actius locals culturals de la ciutat, que és a la vegada teatre, sala de concerts, restaurant, bar de copes, escola de música... Volien saber l’estat de l’escena musical catalana i reestablir enllaços de col·laboració i intercanvi. Una de les coses més sorprenents que ens van explicar és que fa vint anys, ells mateixos havien estat avaluant la possibiltat de crear una delegació d’aquest centre a Barcelona, adquirint l’antiga discoteca Trocadero de l’antiga vila de Gràcia; potser un projecte semblant al que anys més tard va executar el bar Via Fora! instal·lant un reeixit local de cultura i gastronomia catalana a Donostia.
Amb tot, el que m’ha mogut a escriure aquest article ha estat la darrera conversa amb dos representants del grup de recerca Sorguneak de la Mondragon Unibertsitatea del País Basc –la periodista i antropòloga Lorea Agirre i l’especialista en Estudis Culturals Iñaki Urruzola– interessats a conèixer la trajectòria del Grup Enderrock, a més de diverses entitats culturals i polítiques catalanes. El seu projecte –encarregat per la Diputació de Guipúscoa, fins ara presidida pel PNB i des de les darreres eleccions per Bildu– pretén marcar les bases i criteris per establir polítiques per al desenvolupament de la cultura basca. El seu diagnòstic és que els darrers anys Catalunya els ha agafat un gran aventatge en aquesta matèria, i que els cal reaccionar per no perdre el tren.
Sempre hem dit que per assolir una escena musical saludable calen artistes, indústria cultural, mitjans de comunicació i una clara voluntat política. Si falla algun d’aquests supòsits el resultat serà deficitari. I, com a conclusió, els ‘científics’ bascos van destacar la nostra capacitat de producció cultural, vinculada sempre a una consciència nacional i cultural. La reflexió sempre és necessària per entendre d’on venim i per saber on anem.
.gif)
