Antònia Font és fruit d’una cançó d’estiu. Encara que sembli mentida la seva primera cançó popular va ser “En s'estiu”, una rítmica patxanga que va fer embogir els mallorquins l’estiu de 1998, just abans de publicar el seu primer disc homònim amb el segell independent Slurp! El públic cantava a cor què vols la tonada d’aquell tema estiuenc: ‘És que estic de puta mare d’ençà que és en s’estiu’, i el grup va voltar per la majoria de festes majors de l’illa de Mallorca.
El lletrista i guitarra Joan Miquel Oliver ja havia tocat al grup La Fosca –a qui va dedicar totes les cançons del disc, excepte “Cibernauta Joan”, que era especialment per na Maria–. Oliver va coincidir amb Pere Debon per la seva afició comuna a escriure narracions, i aquest –un dia anant en cotxe– li va posar una cinta de son germà Pau, que començava els seus pinitos com a cantant. Així va néixer Antònia Font, apadrinats per una companya de classe que més tard seria biòloga, i que quan fa conferències aconsegueix gairebé tanta expectació com el grup.
El primer disc però ja va deixar clar que les seves cançons buscaven una major profunditat, entre la ironia, la provocació i la imaginació (la portada de la primera maqueta mostrava un cul femení nu sent excitat per una ploma!). La idea inicial d’Antònia Font va ser muntar un grup “intentant treure temes mediterranis amb un puntet domèstic surrealista”. Una filosofia que –traduïda a l’escena musical actual– s’ha convertit en dogma de fe de les bandes del nou pop català: pop-folk amb lletres quotidianes i un aire galàctic.
Potser Oliver i companyia no havien escoltat ni Sisa ni Riba, ni se sentien musicalment influïts per Sopa de Cabra i Els Pets, però la tradició musical catalana corria per les seves venes. Lletres i músiques així ho demostren. Al seu darrer disc, Antònia Font fa un homenatge als homes pioners, com Clint Eastwood, però en realitat és un autohomenatge a un grup que va explorar nous camins i que ha estat seminal per a les generacions musicals posteriors.
És una evidència tan clara que ho ratifiquen crítics musicals, mànagers i els seus propis artistes contemporanis, tal com es manifesta al disc de tribut, Alegria revisitat (EDR/DM, 2011), que ha impulsat la revista Enderrock aquest mes de juliol. Tothom ha coincidit que versionar Antònia Font és difícil i complicat, perquè superar els mestres és una tasca gairebé impossible. Tots els grups i artistes d’arreu dels Països Catalans i la restat de l’Estat que hi han participat –tot i el risc i el repte de l’aventura– ho han fet de bon grat com a mostra de reverència cap a una banda que ja és uns clàssic.
.gif)
