Una font renovada i inesgotable

Ja fa temps que la música d’arrel tradicional va iniciar el seu lent però ferm redreçament. Per posar una data concreta de (re)naixement del sector, sense oblidar la llavor sembrada pel Grup de Folk el 1967-68, podem agafar el 1988, quan es va celebrar el primer Tradicionàrius al Centre L’Artesà de Gràcia, a Barcelona. A partir de llavors, des del mateix C.A.T. i des de molts altres llocs dels Països Catalans, amb una coordinació més o menys estable, s’ha anat treballant en la recuperació d’una continuïtat trencada de repertoris, de danses i d’instruments. També s’ha incidit en el camp de l’ensenyament, i els festivals s’han escampat per tot el territori. En fi, s’ha evolucionat i en la bona direcció.
Al voltant del canvi de segle van aparèixer nous grups que es prenien el folk d’una altra manera. Ja no es tractava de lluitar per la supervivència, feliçment aconseguida, sinó de reprendre aquestes arrels recuperades com a fonts d’inspiració per a la pròpia creació. Així s’han anat formant grups transversals que combinen diversos ritmes del món sense renunciar ni a les tecnologies ni a la tradició.
Però de mica en mica, sense cridar l’atenció, s’ha produït un altre moviment, com si fos una operació de flux i reflux: cada cop hi ha més músics de la cançó, el jazz, el pop i el rock que giren la mirada cap al folk, fins i tot cap al sector de la cobla i la sardana. I ja no parlem de l’atenció que es presta a la rumba. Sembla com si tots plegats haguessin perdut aquesta mena de complex d’inferioritat i vergonya
que afectava tot el que sonés tradicional. I, per cert, ja era hora!
No cal dir noms. A més, a hores d’ara la llista seria inabastable. El que pretenem és constatar un fenomen: com, a casa nostra, la música tradicional ha estat incapaç de generar grans èxits de vendes i de tenir gaire repercussió mediàtica, però molt a poc a poc ha anant impregnant i amarant bona part del teixit musical, fins a manifestar-se amb tota la seva esplendor a través de treballs que difícilment, o potser tangencialment, podrien rebre el qualificatiu de música folk. És curiós, el folk viu el seu millor moment, però de manera indirecta, com una font renovada i inesgotable d’on beuen El Pont d’Arcalís, Xavier Baró i Carles Dénia, però on també arriben cada cop més intèrprets. Aquesta és, en definitiva, la seva funció: aportar des de l’anonimat la matèria primera i identitària, amb una tímbrica i una rítmica pròpies, per al desenvolupament de les noves formes d’expressió d’avui, del present. Si no, ja ho sabem, estarà condemnada a podrir-se a les vitrines d’un museu.