Més que un grup

Tothom sap que Antònia Font són més que un grup. La seva primera maqueta data del 1997, quan ja feia una dècada que bandes com Sopa de Cabra o Sau havien irromput a l’escena musical catalana. L’estiu de l’any següent –i quan grups com els mallorquins Ocults ja havien sembrat a les Illes les seves Ses millors cançons (Al·leluia, 1996)– va ser precisament el cantant d’Ocults, Antoni Nicolau, qui ens va dur a Muro per fer-nos notar i viure en directe el fenomen de fans que atreia aquella nova banda fent cantar a ritme de patxanga: ‘És que estic de puta mare d’ençà que és en s’estiu’. El relleu estava garantit, i a més era un grup amb una forta personalitat pròpia i aires galàctics, com ja va demostrar al seu primer disc homònim, publicat com a primera referència del segell independent Slurp! Joan Miquel Oliver ja havia fet de guitarrista a La Fosca, però va ser la seva afició per les narracions el que el va unir al bateria Pere Debon, i va ser aquest qui un dia al cotxe li va posar una cinta de casset de son germà Pau, que s’iniciava com a cantant. La idea inicial d’Antònia Font era muntar un grup “intentant fer temes mediterranis amb un puntet domèstic surrealista”. Aquesta filosofia és també la que ara s’ha convertit en dogma per als grups del nou pop català del segle XXI: pop-folk amb lletres quotidianes i un aire galàctic; una picada d’ullet als ‘avis’ que van impulsar el nostrat Grup de Folk, un pessic de folk nord-americà (des de Johnny Cash fins a Pete Seeger) i un altre de tradició d’arrel catalana. I és que uns altres pioners als 70 van ser els eivissencs Uc, d’Isidor Marí i companyia, que van influenciar l’escena del nou folk als Països Catalans.
Després de cinc anys sense haver gravat noves cançons, Antònia Font dedica el seu nou disc als ‘homes pioners’ que, com ells, fa anys van decidir iniciar una aventura desconeguda, sense cap ruta preestablerta i sense mapes.La seva primera etapa de descoberta va ser A Rússia (Slurp! / Música Global, 2001), enregistrat al tombant de segle en un moment que marcava un punt d’inflexió respecte al final del ‘rock català’ i l’aparició de l’escena del nou pop català. Llavors la majoria de grups indies catalans encara cantaven sobretot en anglès. I només un any més tard, Antònia Font es convertia en grup de l’any i de referència amb Alegria (Drac/Virgin, 2002), gràcies a unes cançons insòlites, inèdites i suggerents que canviarien per sempre més el panorama musical del país. Com a homenatge a aquests ‘homes pioners’, Enderrock aprofita l’ocasió per retre homenatge a una banda que ja s’ha convertit en un ‘clàssic’, i ho fa amb un disc de versions, Alegria revisitat (EDR/DM, 2011), en el qual han participat una desena de grups de pop d’arreu dels Països Catalans i de la resta de l’Estat, reconeixent la seva influència.
L’herència d’Antònia Font i la influència del Barça –el millor club del món després d’haver guanyat la quarta Champions– en totes les generacions musicals constitueixen la columna vertebral d’aquesta revista preestiuenca. Cent raons per recordar que la potenciació de la música en català durant l’última dècada ha tingut també diversos pioners: la creació de Catalunya Cultura i la seva reconversió en iCat FM va ser un gran pas endavant. Un altre èxit va ser el de la sèrie de televisió Porca misèria, de Joel Joan, ja que va ser la primera a normalitzar l’ús de la música en català en les ficcions de producció pròpia. Avui en dia, totes les sèries d’èxit ho fan. En tot plegat –més enllà de la perversa ‘dictadura progressista’ d’alguns periodistes, com denunciava a Enderrock Jordi Pujol– alguna cosa hi han tingut a veure les persones amb responsabilitats de gestió en aquests mitjans i la revolució impulsada
pels mateixos artistes. Un bon exemple és la directora de TV3, Mònica Terribas, que ha posat la música en català com un dels punts prioritaris. De fet, entre altres, Pujol també admet públicament que Terribas ha estat l’artífex que “ha salvat TV3 i l’ha situada com a líder d’audiència”. Una prova més que, quan hi ha una clara voluntat política, avancem.