“Això ja no és el que era, aquí no hi torno mai més!”, eren frases que s'anaven sentint a les darreres edicions del Festival Internacional de Benicàssim. Però enguany tot ha canviat força. De molta gent me'n vaig acomiadar amb un “fins l’any que ve”, i molts, en acabat el concert d’
Arcade Fire de diumenge, abandonaven el recinte amb un somriure d’orella a orella. Què ha canviat? Després de dos anys de purgatori i de canvi radical d’imatge i de comandament, el FIB ha passat de ser un festival inquiet i alternatiu (aquest paper ja el fa actualment el Primavera Sound) a guanyar-se un espai més popular i massiu. L’organització ha acabat simplificant escenaris, quadrant horaris de manera intel·ligent sense solapaments impossibles i intentant personalitzar i donar un mínim de comoditat a un recinte capaç d’absorbir fins a 50.000 persones diàriament a base de multiplicar per deu les barres, els llocs per menjar, els lavabos i els punts de venda de tiquets, amb la qual cosa en menys de cinc minuts podies tenir les necessitats bàsiques de menjar i beure solucionades. Aquest creixement comporta, per contra, haver de fer lloc als nouvinguts que arriben en pasteres de
low cost i que porten els seus estranys costums de terres llunyanes. Les xifres són clares: 50.000 persones per cadascun dels quatre dies del festival i un 55% de públic forà, del quan una majoria abasegadora (85%) són fills de la Gran Bretanya. Algú que porti cinc anys sense trepitjar Benicàssim segur que gairebé ni el reconeix. I al mig d’un gruix de públic interessat en els concerts també s'hi mescla un nombrós i sorollós grup –no hi falten fins i tot comiats de solters– més interessat en la festa i a viure una experiència que no pas en subtileses musicals. Aquest sector hooliganista del FIB és colorista però molest... tot i que no gaire més que una picada de mosquit.
En setze anys d’edicions del FIB i en els tretze que fa que hi vaig, la zona de premsa també ha patit una metamorfosi constant. De l’època en què les cròniques gairebé s’havien de cantar per telèfon, fins a les baralles per trobar un ordinador lliure amb una connexió a internet prehistòrica. D’una sala immensa plena d’ordinadors s’ha passat gairebé a un grup de taules buides on cadascú porta el seu portàtil o es connecta des de qualsevol espai del fesival amb la connexió 3G... això quan funciona. I enguany, allà on hi havia la piscina dels vips ara hi ha l’envelat de premsa: justícia poètica, va dir algú. Les grans patums del periodisme musical espanyol han anat abandonant el festival paulatinament, sobretot després del canvi de direcció de fa tres anys. Però ara és fàcil trobar-se amb una nova generació de periodistes hiperactius a les xarxes socials i immediats amb la seva tasca, que no fan més que renovar l’esperit d’un festival que, cal recordar-ho, sempre ha apostat per les noves tendències del pop.
A més, per fi aquest any s’ha trencat la maledicció de José Luís Morán (antic codirector del FIB), quan
va declarar al diari Avui l’any 2007 : “Prefereixo recolzar la gent que canta en castellà que els que canten en euskera, català o gallec”. Aquest any
Antònia Font van omplir l’escenari Fiberfib amb un concert memorable i obrint una via al català que fins ara només havia fet
Refree molt tímidament en el seu concert de l’any 2005.
Festival Internacional de Benicàssim Foto: Xavier Mercadé
.gif)
