A la conquesta del públic

A punt de complir els vuit anys de vida i a les portes d’una remodelació que estem gestant per presentar-vos a l’octubre un nou Jaç en cos i ànima –canvi de format, disseny i continguts–, hem considerat que era el moment escaient per elaborar un número especial que, en forma d’Anuari del Jazz, recollís per primera vegada l’important actiu que suposa el jazz dins l’àmbit de la producció cultural als Països Catalans. Més enllà de la passió que sentim per una música que marca el ritme de les nostres vides i de la necessitat que tenim de difondre-la i compartir-la a través d’aquestes pàgines, hem valorat la importància de posar un cert ordre a les xifres i les dades que genera aquesta escena i que moltes vegades queden enterrades en articles diversos i dispersos, si no es desconeixen o senzillament s’ignoren.
La primera finalitat d’aquest Anuari del Jazz 2011 és que serveixi com a eina de referència i de consulta per a tothom que vulgui saber quin és l’estat de salut de l’escena jazzística catalana. Conseqüent amb la importància d’una iniciativa d’aquesta naturalesa, l’Associació de Festivals de Jazz de Catalunya (AFEJAZZ) ha contribuït en la mesura de les seves possibiltats a fer-la possible, una acció de suport que cal agrair i que esperem que serveixi perquè en properes edicions altres col·lecius i entitats del sector segueixin l’exemple per concedir l’impuls i la consistència que dóna legitimitat absoluta a aquest tipus de publicacions.
A les pàgines que segueixen queden reflectits els principals moviments de l’activitat del jazz als Països Catalans durant el curs del 2010, un any marcat per l’eclosió de les big bands, la diversificació dels festivals, la resistència d’uns clubs perjudicats per la legislació, l’empenta d’uns promotors i mànagers amb mentalitat d’emprenedors, la perseverança de la indústria discogràfica i el creixement dels autoeditats, l’increment del teixit educatiu i associatiu i la lluita per tenir presència en l’univers mediàtic. Més enllà de dades i percentatges, també hem volgut demanar a algunes de les veus més representatives de l’escena jazzística catalana que posin per escrit la seva opinió i estableixin el seu balanç personal.
Una primera anàlisi del contingut del primer Anuari del Jazz als Països Catalans podria determinar una acusada desigualtat entre uns nivells de producció, formació i edició que freguen l’excel·lència al costat dels precaris recursos de promotors i mànagers i d’una difusió gairebé anecdòtica. Cal doncs que aquest jazz tan ben armat que tenim al nostre entorn i que reclama màxima atenció com a matèria exportable disposi de totes les eines i recursos necessaris que li permetin llançar-se sense reserves a la conquesta del públic.