L'any 50 de Núria Feliu

Aquesta setmana he rebut una carta d’un lector d’Enderrock i gran seguidor de la revista (Francesc Vila). Em diu que també és un gran fan de Núria Feliu, que enguany celebra el setantè aniversari i commemora els 50 anys de carrera. Entre altres coses, afirma que aquest és l’Any Feliu, i es pregunta si dedicarem una portada de la revista a “una cantant que sempre ha defensat la nostra terra, cultura i llengua”. I no va desencaminat...

Coincidint amb la celebració del concert-homenatge a Núria Feliu al Gran Teatre del Liceu el proper 9 d’octubre, Enderrock ha elaborat un número especial de la revista Rockcol·lecció, de biografies il·lustrades. Amb una excel·lent fotografia actual a la portada obra de Juan Miguel Morales, que mostra una Feliu radiant i provocadora, aquest monogràfic inclourà una completa discografia, una biografia gràfica i una àmplia entrevista amb la cantant.

Fa una colla d’anys, a la sortida de la sala Luz de Gas de Barcelona, se’m va acostar Núria Feliu i se’m va dirigir de manera directa: "Quan em fareu una portada a l’Enderrock?". Recordo que vaig quedar parat, la veritat no m’ho esperava. De fet, no havíem parlat mai, i només la coneixia de referència. Així que li vaig respondre que ja buscaríem el moment.

Des de llavors, Enderrock ha col·laborat amb Núria Feliu des de diversos àmbits. Des del bateig de la revista Jaç –en el ‘qui és qui del jazz català’– fins als Premis Enderrock, la presentació i concert del número especial dedicat al pop ie-ié català amb Òscar Dalmau o la coproducció amb Albert Puig de l’espectacle 50+. De la Nova Cançó a les cançons més noves –on Feliu va fer una parella inèdita amb Sílvia Pérez Cruz–.

Amb la perspectiva que dóna el coneixement de les coses, Francesc Vila té tota la raó de plantejar un Any Feliu. Se’l mereix absolutament, per la seva aportació artística, per la seva participació en multitud de projectes, per la seva coherència com a persona i com a cantant... i, sobretot, per la seva manera de ser. Algú podria dir ‘ja no queden persones com la Núria’, i tindria raó.

El seu llegat més gran –més enllà dels discos i les cançons– és la seva contribució de forma desinteressada a la música i la cultura popular. Amiga dels seus amics, un volcà que desprèn tendresa. I aquesta manera de ser és la que ha contagiat tots els que s’han acostat a ella, una bonhomia i saber fer que l’han convertida en una gran artista, la gran diva de la cançó catalana.

I això ho afirmo mentre escolto aquell LP tan insòlit, tan recomanable i tan actual que va gravar fa gairebé mig segle –Núria Feliu i Tete Montoliu Trio (Edigsa, 1965)–, amb “Misty” (“Tot és gris”) o “Loverman” (“De dalt estant”). El primer gran disc de jazz enregistrat a l’Estat espanyol...