Truco dimarts (13) al col·lega Màrius Serra, perquè està apurant el moment per lliurar el seu article de la secció Destrio d'Enderrock del número d'octubre. Gaudia d'una pròrroga respecte a altres col·laboradors perquè el dedica a Sopa de Cabra i havia de passar el concert del dia 9. Com sempre, ofereix un gran article!
Però, evidentment, tant la conversa telefònica com l'article acaben fent referència a la seva lectura al Parc de la Ciutadella a l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya.
Màrius va parlar de centenaris que tenen caire sentimental (recordant la Secció Filològica del TermCat i persones il·lustres com Alcover, Carner, Fabra...). I l'aniversari de Sopa de Cabra també en va tenir, de sentiment, i molt.
Per mi almenys va ser tot un revival de la meva adolescència. La nostàlgia funciona! Però el que ens vam trobar, fent el vídeo per a Enderrock TV, va ser que molta gent, ben joveneta, no els havia vist encara mai en directe! I això va sumar més públic i més públic.
Però els fogons musicals d’aquests dies van plens, i no només de fer bullir la Sopa. Altres melodies d’aquell temps i aquell país (el que va venir després del que cantava Raimon i la Cançó) estan tornant a sonar i tampoc no s’han refredat.
Era una vegada un poble mort
De gent preocupada per no temptar la sort
On tot anava molt a poc a poc.
Sempre que passava per l'arbre tort
Em recordava que havia de ser fort
(···)
Entre mirades de cartró
Tornà un somriure de debó,
És com trencar-te el cor un cop de roc.
I és com si s'encengués un foc al mig del bosc
Al sol d'agost.
Foc al cor, foc al cor, foc al cor,
Foc dins del meu cor
Foc al cor...
‘Cop de rock’ –el musical de Dagoll Dagom que aquests dies ja es pot veure al Teatre Victòria– sembla que està extret d’una cita d’aquesta cançó del grup Bars (“Foc al cos”, del disc T’ho diré mil vegades, 1993), però la veritat és que han fet una cançó nova amb la variant rockera (sobretot, suposo, per posar-la al disc que edita de l’espectacle el segell Música Global).
Bars surt a l’espectacle representat en aquest únic tema que citava (tot i que tenen altres grans cançons, no en tingueu dubte). L'espectacle el vaig veure dimarts 13 al vespre mateix. Puc dir que es passa una bona estona amb el xou de Dagoll Dagom (és ben digne, divertit i fins i tot recomanable), sobretot als que vam viure aquells anys i aquells grups (joves d’entre 25 i 35 anys, 40 a tot estirar).
Precisament, un concert de Bars a la sala Zeleste (ara Razzmatazz) va ser el meu primer concert amb amics (sense pares a prop), a bordo d'un Diane blau d'un amic del meu germà. I la majoria de cançons que s’hi canten (sobretot les de Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, la Companyia Elèctrica Dharma, Ja T’Ho Diré i Sau) formen part del meu imaginari musical adolescent.
De tota manera Cop de rock ja té vida pròpia. Ja no és allò que vam viure milers de persones durant uns anys. És un espectacle, jo diria que força còmic, que demana arribar més enllà del caire sentimental que de vegades vesteix el passat. Crec que ho aconsegueix, tot rient-se de l’amor, del mort i de qui el vetlla.
.gif)
