Tot per la pasta?

Em truca un amic, l’‘amicdelsconcerts’ per ser precisos, i m’anuncia esverat que hem de comprar entrades per al concert de retorn dels Sopa, el que en un principi havia de ser l’‘únic’ concert. Uns dies més tard, encara emprenyat per no haver aconseguit entrades, descobreix que hi ha un segon concert i aleshores la cara li canvia. “Són uns cabrons [sic], tornen per la pasta!”, m’etziba. “I què, tu no treballes per pasta?” El silenci es fa més llarg que un concert d’orgue a la costa catalana, en el context d’un festival de clàssica amb pretensions. No cal dir que quan el meu ‘amicdelsconcerts’ descobreix la tercera data i s’assabenta de la quarta a Girona (l’última en el moment de tancar aquesta edició) la indignació s’ha convertit en fúria.

Els Sopa van plegar i pràcticament tothom en sap els motius. Això, i els deu anys que han passat, ha activat automàticament les sospites sobre els motius del retrobament. Pasta? Necessitat de reconeixement? Ferides tancades? El context musical no els ajuda. Són una pila els grups que han tornat malgrat haver dit, en el cas dels Eagles per exemple, que no tornarien fins que l’infern es glacés. Aquesta gràcia es va convertir en el títol del disc del retrobament Hell Freezes Over. Més recentment han tornat The Police i New Order. En aquests casos, els crítics van ser benevolents amb els concerts. Jo hauria preferit el ja esmentat recital d’orgue dins una església.

Però mentre el meu amic encara emprenyat no vol anar als Sopa, tornem al tema de la pasta. Hi ha algú que no treballi per diners? O com a mínim, que no esperi alguna cosa a canvi de la feina? No veig per què els músics haurien de ser-ne una excepció. Pel que sabem, Gerard Quintana s’ha apuntat al gimnàs i amb el·líptica (o sense) es prepara per aguantar el xou damunt l’escenari i respondre, en condicions, al que s’espera d’ells. Operació biquini.

Hi ha qui diu que tornen per vanitat. Pel retrobament amb el públic, per la recerca de l’aplaudiment. Per a mi la pregunta important, però, no és si tornen pels diners o per la vanitat. A mi m’agradaria saber com serien ara els Sopa si no s’haguessin dissolt. La feina en solitari d’en Gerard potser dóna algunes pistes. Incompresa pel gran públic,conté dues joies com Les claus de sal (Música Global, 2004) i Treu banya (Música Global, 2007), delicadesa i poesia del Quintana més intimista que busca la ‘llum’. En el cas de Josep Thió, escoltant els seus tres treballs en solitari fa l’efecte que és el dipositari de la genuïna melodia pop. Que és l’alquimista de la tonada. Tampoc ha tingut la projecció dels Sopa.

Però les coses no van pas per aquí. La qüestió és saber si el grup hauria tingut una deriva més pop, indie-pop o rockera. Jo aposto pel rock. Dues de les fonts que els Sopa no amaguen, Dylan i els Stones, en són responsables. Però no subestimaria la influència pop d’en Thió. M’hauria agradat veure el resultat de la lluita entre dos estils musicals amb una frontera difícil d’establir. I seria molt curiós veure com conviurien amb la nova i novíssima fornada que representen els que fan el popArb. Incís: M’ho sembla a mi o el popArb és el millor festival del moment? Tanco incís.

La veritat, però, és que molts dels que van anar a Arbúcies segurament assistiran a can Sopa. És un fenomen transversal, que agrupa gustos musicals oposats i generacions diferents (alguns no els van poder veure mai en directe perquè encara eren massa joves). L’èxit dels tres palaus i de Fontajau demostra que hi havia demanda. O, sent malèvol, que ha estat ben gestionada. I si acaben tornant per sempre i fan un nou disc? I si el gimnàs i l’el·líptica els ha provat? Això potser els obligaria a compondre noves cançons i això ja és més complicat. Una cosa és retrobar-se i tocar i, l’altra ben diferent, compondre i escriure. Cal més consens.

Finalment, l’amic dels concerts s’ha calmat: anirem als Sopa. Perquè són bons i perquè ens ve de gust. Hi anem convençuts, sense prejudicis sobre les seves motivacions a l’hora de tornar. I som valents: no tenim por de trencar el record que en tenim. Si els Sopa tornen és, al cap i a la fi, simplement perquè són músics. I els músics no saben fer res millor que tocar. Bona nit, benparits! I molta llum.