Divendres passat, malgrat el magnífic pregó de Joaquim Maria Puyal que esperonava els ciutadans barcelonins a celebrar les Festes de la Mercè (i que jo mateixa, confesso, havia recomanat la programació del BAM* al programa A Escena de BTV), em vaig quedar a casa, al sofà, una mica empiocada. I, cosa rara en mi, vaig mirar què m'oferia la graella televisiva...
I em vaig interessar pel programa Cançons d'una illa que feien al 33. Dues frases em van ressonar al cap. La primera "la música no val res avui", en el sentit que el seu valor comercial ha caigut en picat. I assenyalo aquí que la gent que treballem al sector sempre hem tingut un sentiment ambivalent entre l'alegria i cert ai al cor de veure els grups tocar gratuïtament per a les masses; gent amb més ganes de festa que no d'esdevenir melòmans. L'altra frase la deia un escriptor al final del programa, en clau esperançadora, recordant la dita popular "poble que canta, no morirà". I per això també m'agrada veure gent de festa o en una sala de concerts, qualsevol nit, a qualsevol racó dels Països Catalans, cantant cançons de grups catalans.
I per tot plegat també, crec, que no em va agradar tant l'obra importada Forever Young (tot i que crítics teatrals com Joan-Anton Benach de La Vanguardia l'han deixat molt bé i li auguren un bon futur, i, a més, tenim en el record el magnífic programa Casal Rock amb la mateixa referència). No poso en dubte la professionalitat de la direcció d'El Tricicle, ni és que no m'agradin els intèrprets (fabulosos María Ademuz, Jacobo Dicenta, Dulcinea Juárez, Armando Pita, Edith Salazar, Rubén Yuste i Marc Garcia Rami). El problema rau en la seva banda sonora. Són cançons conegudes, molt conegudes, però es basa en èxits anglosaxons, amb només un cameo de Sisa i Serrat.
I segurament molta gent no hi veurà cap problema. Però recentment he vist Cop de rock de Dagoll Dagom. I, què voleu que us digui, a mi no em toca tant la fibra ni m'entreté tant un grup de vells que canten i fan gags, com una història de cap a peus que té una banda sonora que potser és 'adolescent' (les bromes també ho són), però han estat ben viscudes per mi. Sí, Cop de Rock m'és més pròxim que no els vells rockers de Forever Young.
I sí, el rock no morirà (sobretot si és en anglès), però jo prefereixo seguir vivint amb una banda sonora força més original i pròpia. Del país, vaja.
I això no vol dir que no m'agradin els musicals (de fet, en sóc fan dels clàssics, des de Fred Astaire fins a Barbra Streisand, passant per Gene Kelly i Cyd Charisse), i escolto cançons pop que vénen de tots els punts de l'estranger... però sobretot si hi ha una història. No només el riure pel riure.
* Acabo amb un gag final:
Quan em van entrevistar per al programa de BTV, la periodista que va venir a la redacció semblava que em demanés que digués que la programació del BAM era alguna cosa així com previsible o poc arriscada... Jo li vaig respondre dient que està bé que al BAM hi hagi grups catalans com hi ha hagut aquest any (Bedroom, Anímic...), fins i tot Antònia Font. Són malauradament encara molt desconeguts pel gran públic. I li vaig espetar, quants cops surt Antònia Font als grans mitjans...?!
Curiosament Joan Miquel Oliver a Cançons d'una illa confessava que els mitjans de comunicació eren pràctics a l'hora de prioritzar les propostes en castellà, perquè arribaven a més gent... I de sobte, diumenge passat, al telenotícies de La 1 apareix com a únic grup musical uns segons d'Antònia Font (que van tocar la nit abans a les 3 h de la matinada al Fòrum!) dins els pocs minuts que van dedicar a les Festes de la Mercè. Estava a casa d'una amiga i vam al·lucinar quan vam sentir la frase que van enganxar del directe del grup mallorquí: 'No me das miedo, Carmen Consuelo' ("Holidays", dins el disc Taxi de 2004). Graciós, no?! Sobretot tenint en compte que Antònia Font en aquesta gira fan primer tot el nou disc, Lamparetes (Robot Innocent Companyia Discogràfica, 2011)...
.gif)
