Hemisferi nord: Ia-Batiste, el 1973. Hemisferi sud: Sui Generis, el 1972.
JV Frechina reflexionava aquí, amb rigor científic, sobre la música i la projecció dels benvolguts Manel. Deu reflexions per sucar-hi pa. En la número quatre es constata que “les seues cançons contenen totes les cançons que hem escoltat abans” i s’enumeren uns quants dels fars que ressonen en les composicions del quartet.
En el meu cas, “En la que el Bernat se't troba” sempre em fa pensar en “Death of a clown” dels Kinks. I pel que fa als referents nostrats, al farcell d’influències conscients o inconscients que els Manel arrosseguen hi podríem encabir, és clar, la frescor d’Ia-Batiste.
La mort d’Ia Clua m’ha fet redescobrir l’encant de Chichonera’s Cat. I de retruc, tornar a escoltar Sui Generis, la parella formada per Nito Nebbia (perdó, Nito Mestre! Lito Nebbia era el de Los Gatos) i el geni Charly García, que són com Ia-Batiste però a l’hemisferi sud. Hi ha moltíssims paral·lelismes entre aquestes dues parelles de la primera meitat dels setanta: per començar, els jocs de veus tremoloses i la facilitat per dibuixar delicades melodies. Per seguir, els ambients àcids i la música de colors per combatre els dies grisos, l’escapisme i els cabells llargs com una manera de plantar cara a l’autoritarisme…
Tantes semblances, per descomptat, no poden ser casualitat. En les cançons dels dos grups s’hi endevina la influència més gran de totes, els responsables de tot plegat (inclosos els Manel): els Beatles.
Vet aquí tres joies del pop-folk occidental (abans en dèiem folk-rock) per il·lustrar el que intento dir:
.gif)
