Ara que ens ataquen amb retallades salvatges a tort i a dret, haurem de fugir al Brasil i, si no podem, rescatar aquelles obres d’art que ens facin reflexionar i, sobretot, despertar. En l’àmbit de la cançó d’autor, n’hi ha dues de molt diferents en la forma i molt semblants en el fons. Són dues obres de dos cantautors llenguts, lletristes de primera. Són dos retrats de l’home engolit per l’absurditat de la quotidianitat a ciutat: “L’home del carrer”, de Francesc Pi de la Serra, i “Construção”, de Chico Buarque.
A “L’home del carrer”, Quico capta la grisor i la mediocritat d’un homenet en base a petits detalls dibuixats que ens diuen com n’és de desgraciada la seva vida; ho fa, en un cop de geni, enumerant tot allò que al pobre homenet se li ha oblidat que no té (el cigarret, l’ascensor, la dona, el cotxet, el cap). I a “Construção”, Chico narra a base d'esdrúixoles la mort d’un obrer de la construcció sacsejant les paraules, fent-les saltar de vers en vers fins a construir nous sentits, desembocant en el caos que és el final de la cançó i la mort de l’obrer.
Tots dos han lluït bigoti, tots dos han escrit lletres enginyoses sota censura i tots dos han tastat el poder del blues i de la samba. El 1982, Pi de la Serra va versionar "Fortalesa", i el 1995 va escriure al seu company carioca la “Postal de Rio a la manera de Chico”: “Que freda que és la grisor de Barcelona / en ple gener sense calers / i la musa fent la vida al carrer / si hagués estalviat de jove / ara tindria un raconet al banc / i ara mateix me n'aniria a Rio”.
Per cert, el disc Construção (Philips, 1971), deu cançons rodones i immortals, celebra enguany el seu quarantè aniversari. Felicitats.
.gif)
