Visca el submarinisme!

El retorn dels Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi ens va enxampar a tots plegats en plena descoberta de la paraula interlocutòria. Ja sabeu de què us parlo: el gènere literari destinat a transformar la Generalitat en un nom comú (Generalidad, hi deia) i a enverinar les aigües del nostre sistema educatiu amb un atac frontal a la immersió lingüística.

En aquesta tessitura, la veu de Gerard Quintana va sonar alta i clara. Inequívoca i referencial. El cas de Quintana reforça un relat atribuït a Francesc Ribera. Segons Titot, la història de l’independentisme
català és fluvial. Potser inspirat en el seu cognom, Ribera creu que els catalans vivim a tocar d’un riu. Els uns a la riba independent i els altres a la riba dependent. Els primers som menys, però la barcassa que trasllada passatgers d’una riba a l’altra només va plena d’anada cap a la ribera independent. Des de fa anys, arriba carregada de gent i se’n torna buida. Queda clar que en un d’aquests viatges s’hi va embarcar Quintana. Benvingut.

Pel que fa al concert del 9 de setembre, els Sopa van sortir a l’escenari com qui s’endinsa en el país de Nàrnia. Hi ajudava l’empolsegada escenografia de Lluís Danés, més adequada per a una lectura de les aventis de Juan Marsé que no pas per a un concert dels Sopa. Quan van aparèixer per engegar amb “El boig de la ciutat” feia tot l’efecte que acabaven de travessar un túnel del temps i miraven enlaire per intentar descobrir com era aquell nou món. La distribució de l’espai escènic no els acabava d’ajudar. En la primera línia Cuco Lisícic (quin cognom monovocàlic més meravellós!) només trobava interlocució en Jaume ‘Peck’ Soler i el gran (però jove) Xarim Aresté semblava estratègicament situat per interposar-se entre els dos patrons de la banda: Gerard Quintana i Josep Thió. Fins que se’ls va aparèixer Ninyín i l’esperit de Joan Cardona els va agombolar (en tots els sentits) a la petita proa de l’escenari per cantar el preciós “Seguirem somniant” en format marxista. La banda al complet, incloses les bermudes de Pep Bosch i el laxanbustista Eduard Font, va retrobar l’ànima perduda al cambrot dels germans Marx, lluny dels automòbils abandonats.

D’allà fins al setè cel de Nàrnia van anar en tren, a tota màquina. El Palau vibrava, entregat a la seva força, i la sopa acollia ingredients de totes les anyades. Sopa intergeneracional, nutritiva i amb molt bon regust que permet situar-los, ras i curt, entre els grans del rock. Em va fascinar que totes les cançons em sonessin i, més encara, que fos capaç de cantussejar-ne gairebé totes les tornades. Ara podria presumir de memòria, però la realitat és que no en tinc gaire, o la tinc molt dispersa, sobretot a l’hora de memoritzar cançons o poemes. Ni quan escric cançons no aconsegueixo retenir-ne les lletres! Per tant, creia que no seria capaç de recordar gaires cançons en una repassada tan extensa a un repertori que arrencava fa 25 anys i es tancava en fa 10. Doncs anava ben errat. La tornada dels Sopa de Cabra em va fer adonar que són una banda amb una capacitat extraordinària per incrustar-te tornades al cervell. Sobretot les tornades. L’endemà al matí, 10 de setembre, encara immers en el so Sopa, vaig haver d’anar al Parc de la Ciutadella a assajar la intervenció en l’acte institucional de la Diada. Hi vaig coincidir, entre d’altres artistes, amb músics tan apreciats com Roger Mas, Joan Isaac, Ester Formosa o Giorgio Conte. I també amb Carles Belda, acompanyat pel Marc Serrats i el Jordi Reixach, disposats a versionar “L’Empordà” i tres cançons més dels grups que van participar l’any 1991 en el concert del Palau Sant Jordi: “S’ha acabat” d’Els Pets, “L’home que volia ser ocell” de Sangtraït i, finalment, “Boig per tu” de Sau. Jo havia previst acabar la meva glossa victorejant ‘Català a l’atac!’ i ‘Visca la llengua viva!’. Vull deixar constància que va ser el gran Belda qui em va inspirar el darrer crit a favor de la immersió: ‘Visca el submarinisme!’ S’ha acabat anar amb peus de plom, amb una sabata i una espardenya. A partir d’ara, tots amb peus d’ànec