Arran del retorn de Sopa de Cabra hem llegit als mitjans força llocs comuns. El més habitual ha estat aquella expressió que diu que el retorn dels Sopa "ha transcendit el fet estrictament musical", i que tot plegat ha estat “més que un concert”. El que importa, doncs, no és tant la música, sinó les més de cinquanta mil entrades venudes, la comunió generacional dels assistents als recitals, el moment de catàrsi emotiva de retrobar-se per cantar "L'Empordà"... És lògic que els mitjans hagin reaccionat així, sobretot en temps de crisi, quan sembla que tot es mesura quantitativament. Però aquest discurs, en alguns casos, amaga certa malícia. Destacant el fenomen i minoritzant la música, potser deixem entendre que el factor artístic és el de menys. Que, musicalment, la cosa no és gaire rellevant. De fet, algunes cròniques han afirmat que Sopa de Cabra, com la resta de grups catalans dels noranta, en realitat no és gran cosa: un boom prefabricat per a adolescents àvids de testosterona nacionalista. Una cosa rància, cursi, antiquíssima, caduca.
Els qui fan aquest discurs ignoren una qüestió clau: les cançons. Les cançons de Sopa de Cabra, des del punt de vista de la música popular, són bones cançons. Com ho són, cal reconèixer-ho sense embuts, les cançons de les grans bandes de pop i de rock del segle XX que van començar a fer feina en foscos garatges i han acabat omplint estadis, des dels Stones fins a Coldplay, Bruce Springsteen, U2, Bon Jovi, The Police... Sí, tots ells són carnassa per a les radiofórmules. S'han venut al capital més infecte. En alguns casos han degenerat artísticament. Però al seu dia ho van petar perquè van ser capaços de fer grans temes que van connectar amb una part molt important de la societat. Darrere aquestes cançons va aparèixer un empresari que va tenir nas per explotar-les i per fer diners. En alguns casos, una quantitat indecent de diners: en l'art, com en la resta d'àmbits de la vida, són injustes les diferències entre els més grans i els més petits i cal posar-hi fre. I també és cert que les bones cançons no són garantia de res. Hi ha centenars de grups que fan grans temes que mai arribaran enlloc. Però una cosa és segura: sense bones cançons segur que no passa res de res.
Crec que és de justícia, a risc de ser incinerat pels summes sacerdots de la modernitat catalana, trencar una llança per les bones cançons de Sopa de Cabra. Abans de dir pestes, de menystenir o minoritzar, escolteu “Tot queda igual”, “Bloquejats”, “Per no dir res”, “El carrer dels torrats” o “Podré tornar enrere”, peces d’innocència primigènia, de melodia incandescent i virginal, cançons d'aquestes que tenen allò tan difícil d'explicar que només poden tenir les cançons fetes pels grups que comencen a trepitjar escenari. Qui renegui de les cançons de Sopa de Cabra, probablement no haurà escoltat la deriva fosca i tenebrosa d’unes “Hores bruixes” o d’una “Mala sang”, escrites des del desencant i la derrota, pur rock de perdedors. Ni haurà sentit tampoc tonades de pop lluminós com “Els teus somnis” o “Nits de glòria”, perles de la darrera etapa del grup que són autèntics hits per aixecar estadis. No són fàcils de fer, encara que ho semblin. No les van crear en cap laboratori. Per això van triomfar.
Siguem conscients, doncs, que quan parlem del fenomen social de Sopa de Cabra, parlem sobretot d’unes grans cançons. Receleu d’aquells músics, periodistes o lletraferits que, des de la tribuna de l'erudició, menyspreen la cançó popular per superficial i intranscendent. Es pot ser crític, es pot dissentir, hi ha qui se sentirà aliè a un model musical comercial, enfocat al gran públic, allunyat de plantejaments trencadors que facin avançar l'art. Però no podem menysprear mai unes cançons que van ser creades, amb humilitat i sense aspirar a gaire res, en un garatge brut i pudent, que van néixer com neixen sempre les grans cançons. Em fa l’efecte que en moltes de les cançons que es fan ara hi manca aquesta puresa i hi sobra l’ànsia indissimulada per ser reconegut en certa elit de la cultura, elit que, sigui dit de passada, és més ficció que realitat. Per sort, més enllà de tot això, hi ha el públic que les canta: el públic sempre sol saber-ne més.
.gif)
