Però els que saben viure el present tenen motius sobrats per trobar en el club de la plaça Reial avui, aquí i ara, el mateix encanteri de la seva època llegendària. Un nou argument enfortirà aquest convenciment demà divendres, quan pugi a l’escenari la guitarra del gegant Pat Martino, un músic precoç que va pujar als altars del jazz sublim durant les dècades dels seixanta i setanta, fins que un aneurisme cerebral va paralitzar la seva vida i la seva carrera l’any 1980. Una vegada intervingut el lòbul frontal esquerra —l’hemisferi de la creativitat, segons diuen els experts—, el músic no reconeixia els seus pares, els seus discos li eren estranys i no sabia com agafar una guitarra. El més sorprenent però és com set anys després, aquell ésser desvalgut havia recuperat la seva prodigiosa tècnica i tornava a estar punt per a cavalcar en el cim dels acords impossibles.
Ara, amb el disc dur a ple rendiment i reprogramat de tot coneixement, l’enigma que transmet la seva excel·lència restaurada s’instal·la en el dubte entre la tècnica i l’emoció. Es reconeix el Pat Martino actual amb el que havia estat abans de l’operació? La seva rehabilitació ha estat una reconstrucció a partir del virtuosisme o és possible una reelaboració creativa? Com hauria evolucionat el seu estil sense el fre del tumor? La seva dedicació obstinada a l’estudi en el seu afany per reaprendre pot haver enterbolit la naturalitat i l’espontaneïtat que s’espera d’un creador? Aquests i molts altres enigmes resten oberts davant la visita d’una nova llegenda del jazz al Jamboree. Es diu Pat Martino i farien bé de no perdre-se’l.
.gif)
