A més de fer roba bonica, la Carme i la Gemma s'apunten al bombardeig amb facilitat: durant un matí el seu aparador es converteix en l'escenari d'un trio de músics d'Osona. Mouen el que faci falta, canvien de roba els maniquís i no es cansen de sentir a tot drap una vegada i una altra la mateixa cançó. L'Albert Lloreta (un d'aquells personatges que compleix al peu de la lletra el tòpic de 'gran professional i millor persona') els grava del dret i del revés. En Ferran dóna un cop de mà i les hores passen ràpid.
"L'home que passa" sona 15 cops consecutius. Al carrer la gent s'atura. Una criatura que brama calla de cop hipnotitzada per aquells tres maniquís musicals. Els guiris fan fotografies des dels seus mòbils. En Jordi fa sonar el contrabaix, en Turre marca el ritme contundent de la bateria i l'Ernest canta com si fos damunt l'escenari de la plaça Major de Vic. Així la feina és molt més fàcil.
El resultat?
.gif)
