Afirmar que Núria Feliu i Pascal Comelade són la mateixa persona pot semblar fruit d’un esborrajat anatema musical sense solta ni volta. Els cronistes més avesats dirien que el públic de l’una i de l’altre no tenen res a veure, que la seva visió de les coses –des de la música fins a la vida mateixa– no té parangó. Els crítics musicals ens alliçonarien culpant-nos de no mirar prim i posar al mateix sac una cantant de sardanes, tangos i estàndards i un pianista minimalista i galàctic que mai no han tingut res a veure. I això només pel fet de dedicar-se a la música i ser catalans.
Segurament és a causa d’un profund dèficit de la nostra cultura popular que no sabem veure que Feliu i Comelade són el mateix personatge, o com a mínim són de la mateixa espècie, artísticament parlant. Tots dos parteixen de la cultura popular –la sardana folkloritzada i el so ultramodern de la cobla, que podrien dir l’un i l’altre– per afirmar la seva personalitat i els seus referents culturals i identitaris. Tenen les mateixes arrels i reaccionen igual davant els mateixos estímuls.
Pascal Comelade i Núria Feliu són fruit d’un paisatge cultural comú, i ho expressen de manera desacomplexada. No es tracta de ser moderns o tradicionals, de ser surrealistes melancòlics o festius realistes. Un carrer i una plaça de Ceret desprenen la mateixa olor i tenen el mateix color que una plaça i un carrer de Sants.
S’ha donat el cas que Feliu ha celebrat els 50 anys de carrera i els 70 de vida amb una ‘festa’ única i emotiva al Liceu, i que Comelade ha gravat un disc intensament recomanable amb la Cobla Sant Jordi. La cantant de Sants deia en acabar l’espectacle que aquell era el seu univers: dels castells als gegants passant per la sardana, i de la cançó al jazz passant pels romàntics russos. El músic nord-català assegura que la cobla, com l’espardenya, forma part de la seva vida, i per tant l’hem d’utilitzar, i que les seves preferències van de la sardana a la Nova Cançó passant pel jazz i el rock’n’roll.
La música de la cobla connecta Núria Feliu a la seva terra ancestral, i quan recita sardanes s’emociona fins a plorar. Pascal Comelade confessa que la sonoritat de la tenora li pot alterar i elevar el ritme cardíac, i que una sobredosi coblística li podria causar confusió o fins i tot al·lucinacions a causa de la sobreexposició a una bellesa artística tan elevada. Tots dos pateixen la mateixa Síndrome de Stendhal motivada per la mateixa causa: la inflamació coblística. I la raó és genètica i hereditària: tenen la mateixa identitat.
.gif)
