La Dharma també pateix la mateixa síndrome de Stendhal respecte a la sonoritat de la cobla, igual que Núria Feliu i Pascal Comelade. En conseqüència –com va pregonar l’inspirat i inspirador Francesc Pujols– la seva identitat també li permetrà tenir-ho tot pagat. La veritat és que per complir amb aquest requisit hauran de superar la prova col·lectiva d'avui, 24 d'octubre, al Palau de la Música Catalana dins el nostrat cicle BandAutors.
El primer repte és retre homenatge a Esteve Fortuny, just quan es compleix el 25è aniversari de la seva mort. El guitarrista i compositor de Sants va segellar la frase “lo autòcton com a estil” que els seus germans i la resta de la banda s’han fet seva al llarg de gairebé quatre dècades. L’altre escull a superar –i aquest sí que té una solució més complexa– és la decisió anunciada de plegar de la seva activitat artística i abandonar els escenaris de manera indefinida.
Una decisió així es pren amb el cap, però no amb el cor. El cervell, racional com és, els diu que si no hi ha bolos és perquè en aquest país l’estil musical autòcton ja no interessa, o –pitjor encara– que la seva fórmula ha quedat caducada i superada per les noves generacions, més indignades i més disposades a lluitar per un espai musical que té unes perspectives poc definides.
La veritat, però, és que el so Dharma perdura i perdurarà. Algú va dir que Esteve Fortuny va ser el primer bandautor català –qui lo sà?–; potser els que s’han apoderat del nom hauran ara de respondre davant de tothom, enrogits, per esbrinar una resposta que han foragitat. La força de la Dharma –hereva dels pòtols místics de Kerouac– és precisament en la seva essència: recollir la tradició romàntica de la ruptura i la bohèmia simbolista com a actitud vital.
La tradició és en l'autòcton, la música és el canal de transmissió i la fusió de rock i cobla conflueix cap a una actitud simbòlica. El llegat de la música de la Dharma és evident en l’escena musical actual. Des dels grups de pop-folk fins a les bandes de fusió entre elements tradicionals i ritmes sincopats. La font d’on beuen tots ells és la mateixa. I l’aigua baixa fresca i a doll.
El pitjor és que algú està entestat a tallar l’aixeta de la cultura i els mitjans de comunicació en català. No n’hi ha per a tothom, el cabal cada vegada és més escàs i només podran sobreviure els més forts. Cal avisar la població, perquè tothom ho tingui clar: l’any que ve serà pitjor. L’única solució és refugiar-se als quarters d’hivern, passar el màxim de desapercebut amb unes llesques de pa sec i un rajolí d’aigua al dia. Llàstima que aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria... ja no pot alimentar els seus fills ni salvar els seu mots.
.gif)
