Parlem de música i de Gramsci. No es tracta d’una errada dislèxica. Ho dic perquè no hi hagi confusió amb els Grammy, uns premis que alguns consideren els Oscar de la indústria musical quan en realitat són l’exaltació del mercat en detriment de l’art. Empresonat per Mussolini –predecessor de Berlusconi–, Antonio Gramsci va escriure entre barrots i cops de fuet, sota la mirada assassina dels seus botxins, uns quaderns de supervivència que van suposar l’últim alè en la seva lluita per la dignitat humana. Paraules, pensaments i reflexions que gairebé un segle després han estat motiu d’inspiració per al pianista Vijay Iyer, ciutadà nord-americà d’ascendència índia resident a Nova York.
El dilluns passat a la sala Luz de Gas alguns vam poder ser testimonis de com aquest músic llicenciat en matemàtiques i física ha sabut traslladar a la seva expressió jazzística l’esperit del fundador i posterior dissident del Partit Comunista Italià. Una magnífica lliçó d’autoafirmació i personalitat pròpia a partir d’un discurs musical que avui es diria global quan en realitat és internacionalista.
Deia Gramsci que la integritat de l’individu es construeix a partir de la coneixença d’un mateix i això és el que aplica a la perfecció Vijay Iyer quan ens propossa un viatge sonor carregat d’impulsos, emocions i sentiments. Ja sigui a través de composicions de la seva autoria o deconstruccions d’altri com Herbie Nichols, Michael Jackson o Stevie Wonder, aquest últim interpretat a les fosques per afinitat amb el coneixedor de la vida secreta de les plantes.
No tot està perdut mentre hi hagi músics que segueixin nodrint el jazz de la base ideològica que manté dins seu l’essència revolucionària. I el proper divendres és el torn d’un altre indo-nord-americà amb consciència, ètica i una bufera que no s’acaba. Es diu Rudresh Mahantappa i tornarà a ser a Luz de Gas. Un Gramsci amb tots els honors per al Festival de Jazz de Barcelona.
.gif)
