Que no es perdi aquest so

El 24 d'octubre la Companyia Elèctrica Dharma va realitzar el seu darrer concert abans de començar una aturada artística de caràcter indefinit. Va ser al Palau de la Música Catalana, en el marc del cicle BandAutors, impulsat amb la direcció artística del Grup Enderrock, i amb dues idees de referència: commemorar el 25è aniversari de la mort del guitarrista, compositor i ànima del grup, Esteve Fortuny, i manifestar el llegat del seu so autòcton com a estil i la seva filosofia lliure musical en una desena d’artistes actuals: des d’Obrint Pas fins a El Petit de Cal Eril, passant per Inspira, Raydibaum, Roger Mas, Rosa-Luxemburg, Mesclat o Jordi Molina. Era lògic: el Palau és un recinte simbòlic on el ‘so Dharma’ s’hi podia trobar com a casa. Nascuts en l’underground més inquiet de la Barcelona transgressora dels anys setanta, la Dharma ha sabut connectar amb un públic àvid d’experimentació, en un moment en què tot estava per fer i tot semblava possible. La seva fórmula, basada a unir la tradició de la música del país amb les tendències més trencadores del jazz i el rock anglosaxó, és el punt de partida sense el qual no s’entenen moltes de les coses que s’han esdevingut en el pla musical en aquest país en els últims quaranta anys. Hi ha un fil –roig, òbviament– que uneix l’Elèctrica Dharma amb tots aquells grups que, a data d’avui, han integrat el so de la pròpia tradició amb les aportacions de la cultura de masses global.

Que això hagi passat, i hagi passat malgrat la precarietat de l’ecosistema cultural català, és una cosa que només pot explicar-se si tenim en compte que aquest és un país que moltes vegades es veu obligat a funcionar al marge de les seves institucions. Durant els segles XIX i XX ha estat la societat civil que, sovint nedant a contracorrent, ha mantingut encesa la flama de la cultura: des dels ateneus fins a les manifestacions de cultura popular. De fet, que la pervivència de la cultura catalana no depengués de certes institucions havia estat fins ara, paradoxalment, una garantia per a la seva continuïtat. Mirant les coses amb perspectiva: han estat molts els períodes de la història dels Països Catalans en què la cultura del país ha estat prohibida i al límit de l’extermini. Molts cops hem estat contra les cordes. Però sembla que Catalunya té quelcom de micològic, i encara que aparentment no en quedés res, després de la tempesta, amb el mínim escalf, ressorgia amb força renovada.

Al segle XXI, però, la societat de la informació i les noves tecnologies han canviat els sistemes de referència. Si no hi ha un suport explícit polític i industrial cap a la cultura i els mitjans de comunicacio, tot plegat queda aniquilat, absorbit i substituït. Que la Dharma decideixi apartar-se, potser definitivament, de l’escena musical no és d’entrada per falta de públic ni de motivació, sinó perquè s’esborren les garanties d’accés cap a la cultura pròpia. Potser la tempesta passarà, i tornarem a veure l’horitzó... De fet, el ‘so Dharma’ va néixer un dia de la visió i la capacitat de veure més enllà d’uns músics excepcionals que van viure uns moments determinants. No sabem si tornaran a trepitjar un escenari. Tenim clar, en canvi, que el seu llegat musical no és només un saxo insaciable, una col·lecció de discos i cançons o un àlbum de fotografies en blanc i negre. És un exemple de com viure la vida i –com va dir un savi cronista– la banda sonora que ressonarà pels carrers del país el dia que es proclami la independència, clavant l’arrel en el que hem estat sempre i projectant-nos cap al que un dia serem. No perdrem mai aquest so.