Quan els temps són de mal averany i les coses van mal dades, els creients encenen una espelma o resen una pregària al beat que pertoca amb l’esperança que els ajudarà a sortir del mal tràngol. Nosaltres, ateus gràcies a Déu però fervents fidels de la fe jazzística, hem optat per encomanar-nos al diable, que és la icona del santoral que ens toca de més a prop. I aquesta figura es personifica en la imatge de Miles Davis, que per alguna cosa havia estat rebatejat en vida amb el sobrenom de Príncep de les Tenebres.
El seu record, ara que han transcorregut vint anys d’ençà de la seva mort —28 de setembre de 1991—, és el que ens ha impulsat a seguir el seu exemple a l’hora de fer un nou salt endavant. Així com la seva inquietud el va portar a canviar com a mínim quatre vegades el curs de la història del jazz, nosaltres més modestament hem considerat que després de quaranta números i prop de vuit anys de vida era un moment tan bo com qualsevol altre per transformar la forma i el fons d’aquesta publicació.
La nova capçalera, un nou disseny, nous continguts i noves signatures capitalitzen la metamorfosi del renovat Jaç. D’altra banda, el disc que s’hi encarta suposa la primera producció de Jaç, i gràcies a la col·laboració de Mas i Mas i a la complicitat dels músics és un petit miracle al vostre abast. Tot esperant que el nostre diable particular, a qui hem dedicat íntegrament i de manera excepcional el número sencer, ens condemni per la nostra gosadia de seguir gaudint dels nostres pecats, desitgem amb el swing a la mà que aquest nou Jaç us faci caure en la temptació. Jaçmén.
Arxivat a: Dies i dies
.gif)
