Llegint la notícia i pensant en les seves conseqüències no vaig poder evitar recordar el primer CD que vaig comprar. Era l’any 1990, els reproductors làser ja es començaven a veure per les botigues i en una de les visites dominicals al Mercat de Sant Antoni vaig trobar un lloc on ja venien els primers CD de segona mà. Em va cridar molt poderosament l’atenció el Sid Sings (Virgin, 1979) de Sid Vicious. Va ser l’excusa perfecta per fer una visita a una d’aquelles botigues del Port i aconseguir un reproductor.
Recordo el moment solemne a un pis compartit, amb l’aparell al costat del plat i connectat a l’ampli, juntament amb un parell d’amics i unes quantes cerveses intentant desxifrar la diferència de so amb els vinils. Tots tres vam arribar a la mateixa conclusió: un disc de Sid Vicius desvariant no era el millor per posar a prova aquell artefacte. Un disc on el desaparegut baixista dels Sex Pistols destrossava a gust clàssics de Jonny Thunders (“Born to Lose”), els Stooges (“I Wanna Be Your Dog”, “Search & Destroy”), Eddie Cochran (“Something Else”) i, és clar, el clàssic “My Way” de Paul Anka. La majoria eren tracks capturats en viu amb un K7 sense piles i certament el so era infame.
Vint-i-un anys després he intentat tornar-lo a escoltar des de l’ordinador amb què estic escrivint aquestes línies. Sembla una premonició, però el meu Mac l’escup com si fos verí, es nega a tenir-lo a les seves entranyes. Les dues dècades d’existència fan que sigui impossible reproduir-lo. Potser serà qüestió d’anar pel carrer Tallers a veure si trobo alguna versió en vinil... o descarregar-me’l...
.gif)
