Els darrers dies s’han fet públiques les dates del popArb i el Faraday, els festivals de referència del pop català. La sorpresa ha estat majúscula quan hem constatat que les dues cites coincidiran el darrer cap de setmana de juny. Un bon dilema per als amants de la bona música, que s’hauran de repartir entre Arbúcies i Vilanova i la Geltrú, i probablement també per alguns artistes, que hauran de fer malabarismes amb l’agenda. La coincidència, que els organitzadors volen desvincular de qualsevol mal rotllo, resulta curiosa. Sobretot si tenim en compte que, al marge que popArb i Faraday comparteixen audiència i els músics que hi actuen sovint fan doblet a un i altre festival, l’any passat fins i tot venien abonaments conjunts.
Que dos esdeveniments musicals més o menys similars es facin el mateix cap de setmana no és la fi del món. Ha passat altres vegades i seguirà passant: en l’àmbit català, el precedent més pròxim és la periòdica col·lisió entre l’Acampada Jove i el Rebrot. Cada festival tindrà les seves raons per haver triat aquestes dates, però més enllà d’això, episodis d’aquesta mena serveixen per constatar de nou la infinita capacitat dels catalans per fer-nos la traveta. És quelcom que succeeix de forma reiterada en molts àmbits de la vida cultural, social, mediàtica i política del país. Quan hi ha projectes que funcionen, tenen atractiu, omplen buits i aporten valor afegit des d’una òptica catalana... alguna cosa passa. A l’hora ja no de sumar, sinó de fer-los compatibles, sempre apareix la lluïssor freda dels punyals. És molt difícil bastir xarxa de forma constructiva. Ho és tant en àmbits sectorials (la manca d’entesa entre festivals amb públic similar o mitjans de comunicació que comparteixen audiència, per citar dos exemples) com en àmbits més generals (a l’hora de gestar aliances polítiques i socials). Quan es tracta de trobar culpables, en això excel·lim. Tots tenim un greuge envers aquell teòric aliat amb el qui compartim tantes i tantes coses, i la culpa sempre acaba sent de l’altre. En públic es guarden les formes i el verí supura a l’ombra. El mal ja està fet, i de vegades les seves conseqüències són irreparables.
Perquè passen, aquesta mena de coses? Cadascú tindrà la seva teoria, però es fa difícil atribuir-ho només a la mala sort, les casualitats, la mala fe o un transtorn psicològic generalitzat de Salses a Guardamar. El qui signa aquest article ho té clar: les raons no són particulars, sinó estructurals. Els Països Catalans no disposen de les eines de les quals gaudeixen la majoria de les nacions del món per desenvolupar-se amb normalitat en tots els àmbits. La principal, òbviament, és l’estat propi. D’aquesta mancança en deriven moltes coses: per exemple, un sector cultural petit, feble, inestable i extremadament depenent de les subvencions, on és molt complicat no només fer-hi negoci, sinó treballar-hi amb certa normalitat. Per dir-ho en plata: el pastís a repartir és petit i qui no corre vola, i de vegades això acaba jugant en contra de tothom, perquè al final, del pastís, no en queden ni les engrunes. Fins que la qüestió estructural no se solventi, seguirem trobant-nos periòdicament amb situacions estranyes i desagradables, per a les quals ningú tindrà una explicació molt lògica. Potser la teoria psiquiàtrica no va tan desencaminada, perquè el transtorn en la psicologia col·lectiva és real, tot i que no se soluciona amb cap antidepressiu. L’estat propi no és la pedra filosofal o l’elixir de la felicitat, però posaria les coses molt més senzilles. Es fa difícil pensar que en un mercat cultural més saludable se succeeixin aquesta mena d’episodis. I en cas que s’esdevinguin, probablement les conseqüències seran anecdòtiques.
A l’Enderrock ens estimem molt la gent del Faraday i el popArb. Considerem que són festivals referents, que han trencat tòpics i prejudicis cap a la música del país. Els hem seguit sempre amb atenció, fent-ho tan bé com hem sabut, i ho seguirem fent l’any vinent amb la mateixa o amb més intensitat. De fet, mirant-ho amb prespectiva, és possible que la topada de dates entre ambdós no acabi sent cap problema, i es demostri que hi ha prou públic i que els dos festivals poden vendre totes les entrades, com han fet cada any fins ara. No voldríem, doncs, que aquest article fos llegit en clau morbosa. Però estarem d’acord que tot plegat fa ràbia. I una mica de pena. No fa falta, de debò. No ens ho mereixem. Com diuen els Antònia Font, “vos estim a tots igual”.
.gif)
