Montserrat Figueras i els joves

La soprano catalana Montserrat Figueras ha estat l’alma mater indiscutible de tota la producció de Jordi Savall. A més de la seva companya fidel, ha significat la persona en qui Savall havia trobat la força creadora, i també la mare d’una de les grans arpistes que ha donat Catalunya, Ariadna Savall. Jordi Savall és l’ideòleg, l’instigador, el mestre i la cara visible de formacions com Hespèrion XXI o el cor de La Capella Reial de Catalunya, a més del segell Alia Vox, i junts havien publicat innumerables projectes rescatant de l’oblit partitures i músiques oblidades ja no només de l’anomenada música clàssica occidental sinó també de la de les cultures mediterrànies orientals.

Més enllà de la vàlua musical, aquest duet de la música antiga havia aconseguit una de les fites més preuades en el món de la clàssica: la popularitat. A través dels seus discos i concerts, durant més de trenta anys han connectat amb un públic jove incondicional. Savall & Figueras van apostar per fer un camí diferent de l’escrit, van avançar-se ja fa dècades a això que ara denominem globalització per dir que la música era una de sola i descobrir-nos què tenen en comú Catalunya i el Marroc, Grècia, Israel, Palestina, l’Iran, l’Iraq, l’Índia, Egipte i la música que es fa a totes les ribes de la Mediterrània.

L’aproximació al públic jove que ara reclamen la majoria de programadors i directors d’auditoris fa anys que ells la van assolir amb normalitat i sense fer gaire soroll, simplement oferint música d’alta qualitat. Gràcies a Savall & Figueras la música antiga —i les músiques del món— van entrar a Catalunya i van obrir les orelles de milers de joves.

D’una manera radicalment diferent, gràcies al suport de les multinacionals i del circuit musical, el pianista clàssic xinès Lang Lang també ha assolit l’èxit aclamat per milions de joves —centenars de milers només a la Xina— que acudeixen als seus concerts com si fos una estrella mediàtica. El seu look desenfadat, el seu caràcter desacomplexat a l’hora de participar en grans esdeveniments com el festival iTunes de Londres, en què va interpretar Liszt entre focus de colors i fums d’estrella pop, i
la força interpretativa —que per a alguns crítics s’allunya de l’ortodòxia de la clàssica— han captivat les noves generacions de melòmans d’arreu el món.

Són dos estils molt diferents però amb un objectiu comú: fer arribar la música clàssica al públic jove. El nou director general de L’Auditori, Oriol Pérez, reclama que “cal crear una platea jove”, cercant un símil amb la ‘grada jove’ dels camps de futbol, o treure l’OCB al carrer. El futur de la música clàssica passa per trencar motlles, superar complexos i facilitar amb imaginació noves eines i formes perquè milers de persones puguin conèixer i gaudir d’un art que durant anys ha estat exclusiu d’una minoria. El director general del Palau de la Música Catalana, Joan Oller, igualment es planteja baixar la mitjana d’edat de les sales de concerts, i des del Gran Teatre del Liceu entusiastes com Joan Matabosch plantegen muntatges espectaculars per atraure nous públics.

I també aquesta publicació, des del nostre vessant periodístic, interactiu i multimèdia, busca seduir nous melòmans. La música no ens traurà de la crisi, però ens ajudarà a passar-la millor. Només cal escoltar un disc o anar a un concert.