El cantautor Lluís Llach, retirat del món de la cançó des del 2007 després de quaranta anys de carrera, s’estrena com a novel·lista. Diu Llach que la història “és fictícia, fins i tot en el meu imaginari”, però no ho és tant respecte a les persones que ha conegut al llarg de la seva vida, sobretot a l’exili a l’Estat francès, on diversos avis li van explicar batalletes de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial.
Els personatges creixen al barri de la Barceloneta i allà hi ha barques que són símbols –com la Nausica i el projecte de l’Escola del Mar–, s'hi viu amb passió el moviment llibertari o s'hi troben referents com el poeta Joan Salvat-Papasseit. Lluís Llach ha volgut introduir “referents culturals que la gent no té perquè pair, però que obren finestres d’una manera inesperada”.
Per damunt de tot, Memòria d’uns ulls pintats és una extraordinària història d'amor entre els dos nois de la colla, Germinal i David. Diu Llach, parlant del llibre: “L’anarquisme feia de la cultura una arma de lluita i de supervivència”. I un tast d'aquesta manera d'entendre la cultura és en aquest fragment de Memòria d’uns ulls pintats, on el llibreter Ramanguer diu a un jove Germinal:
"Germinal, la vertadera cultura és l'aplec de tots els coneixements que la humanitat ha adquirit en el passar dels segles: descobertes, invents, filosofies, art, història... tot el que l'ésser humà ha après o inventat, fins i tot els grans errors, com les guerres... Memoritzem les dates, aprenem a comprendre els fets més importants, els avenços, els desastres, i així tenim referències, refinem comportaments, adquirim educació, ens donem, a vegades molt matusserament, formes i normes... Tot plegat ens ajuda, a voltes fins i tot ens permet conviure. És bo que la gent amassi cultura, molt bo.
Va fer una pausa per respirar a fons, com per deixar que el pensament trobés embranzida.
–Però tampoc voldria amagar-te que el món està atapeït de cretins que tenen una gran cultura. Si no t'enganyaria. Atapeït! També passa el contrari, gent que no té cultura o molt poca, sap anar per la vida i es fa valer i estimar gràcies a la seva intel·ligència. Però quan totes dues van juntes, Germinal, quan la cultura i la intel·ligència s'amistancen, la persona que té aquest do fa de la seva cultura un jardí prodigiós pel qual passeja, observant-la, i mentre en gaudeix, amb la seva intel·ligència avalua, compara, manipula, discerneix i treu conclusions que li permeten prendre una decisió o una altra i així replantar el jardí que no para de florir. En David posseeix plenament aquest privilegi i ara és un moment clau en el seu aprenentatge per accedir a la cultura més universal possible perquè, si hi arriba, conjuminarà la informació, les dades, les filosofies, els pensaments, els perquès i les conseqüències dels fets històrics, el progrés, la innovació, la provocació, l'art... I en treurà conclusions. I potser en David no tan sols seria una gran persona per als amics que l'estimem sinó que ho seria per a la societat sencera. Potser fins i tot... per al món".
Lluís Llach parla a la novel·la, com en les seves cançons, d'il·lusions i esperances, tant de les persones particulars com de la humanitat sencera. I al llibre ho fa a través de la veu d'un Germinal, ja vell, que narra la seva experiència a un jove director de cinema que busca un argument per fer una pel·lícula històrica. Una història de vida que té moments memorables, com aquests:
"És sovint en els cataclismes de la humanitat, senyor director, ¿em permet que li digui Lluís?, quan la foscor i el desori intimiden el món, que sorgeix la llum solitària però agosarada de les persones. I aquestes petites, ínfimes partícules d'un col·lectiu prenen una dimensió èpica que s'expandeix amb una força inaudita i acaba enllumenant la vida dels que els envolten i, molt de tant en tant, de la humanitat sencera" (···)
"I ara que tinc vuitanta-set anys, encara em pregunto d'on sortia gent com aquella, feta d'una pasta especial. Quins temps, en què encara es creia en l'ésser humà com un ens únic, mereixedor d'una oportunitat davant del destí i provocador de generositats magnífiques. Vostè s'imagina en els inicis del segle vint-i-u una cosa semblant? Jo ja no en sóc capaç. O és que només quan els col·lectius s'enfronten a uns moments de dificultats excepcionals és quan creen les condicions perquè l'èpica de la humanisme dels millors aflori enlluernadora? Ho ignoro, sap? Però tot i que no voldria reviure per res del món els moments esgarrifosos que vaig haver de transitar en aquells anys, li diré que secretament, quasi vergonyosament, en guardo nostàlgia. En algun lloc de mi encara perviu el record de la solemne heroïcitat dels no-ningú, la possibilitat de copsar la imponent grandesa dels sense nom. Deu ser gràcies a ells, o només per ells, que la humanitat sencera es mereix un futur". (pàgs. 98-99)
El proper 2 de febrer arriba a les llibreries Memòria d’uns ulls pintats (Editorial Empúries)
.gif)
