Ja hem pogut escoltar el nou disc d’Els Amics de les Arts. I és que després d'haver fet públic el primer senzill, “Mounsieur Cousteau”, a final de gener, fins demà dia 14 no es revelarà públicament el contingut del seu quart àlbum, Espècies per catalogar (DiscMedi, 2011).
S’ha de dir que és un gran disc, de cançons rodones, ben arranajades i amb múltiples matisos i lectures, però que no entra a la primera escolta. Les cançons s’allunyen del que és un single de les característiques de “Jean-Luc” o “4-3-3”. Aquell pop fresc, directe i descarat s’ha transformat ara en cançons intenses de quatre, cinc i fins i tot sis minuts de durada, que continuen contant històries.
Podríem dir que Els Amics han passat dels contes curts a les novel·les, amb introducció, nus i desenllaç. L’evolució com a músics també assoleix una rica paleta de colors, amb un punt més de sofisticació per a la banda, les bases i la producció. Haurem de dir que cal una segona escolta? És una evolució cap a cançons pop més adultes? Han madurat les cançons del quartet?
Potser simplement el que ha passat és que han obert una nova etapa artística, una aposta que potser renega una mica dels seus orígens cumbaiàs –remarcant la gènesi de cultura popular que incorpora la paraula–, del porró amb ratafia que feien córrer entre el públic quan els vam veure néixer al Sona 9, ara fa sis o set anys.
Segurament per les seves venes encara els corre algun licor macerat a quaranta dies a sol i serena, però el gintònic fa estralls en la societat moderna, i l’obsessió per seguir les passes del nou pop-folk i la música moderna no els ha de fer perdre la seva joia més preuada: la connexió amb el públic. Per sort, a la música, igual que en el futbol, no hi ha res escrit, cada partit dura 90 minuts i pot passar de tot. Només cal que l’entrenador ens sorprengui amb una bona tàctica. Segur que s’omplirà l’estadi, guanyarem el partit i ens ho passarem d’allò més bé amb el joc de l’equip.
.gif)
