A final dels setanta i principi dels vuitanta cada mes em deixava part de la setmanada amb el Vibraciones i el primer que feia era buscar les fotos del Fàbregas. M’ajudaven a viatjar, a sentir-me en aquells concerts on encara ni tenia l’edat ni les peles ni el permís patern per anar-hi. La dèria em portava a rebuscar en drapaires, en botigues de segona mà o al Mercat de Sant Antoni per rescatar números endarrerits i intentar reconstruir la història de la música. Les signatures de mestres com Ignasi Julià, Jaume Gonzalo, Diego A. Manrique o Oriol Llopis eren també un al·licient bàsic que no trobava en altres revistes. En els diferents trasllats de pis i neteges d’arxius han desaparegut moltes revistes, però sempre he volgut conservar aquella col·lecció de Vibraciones, així com de la seva hereva Rock Espezial (la llavor del que posteriorment seria Rockdelux).
No cal dir que aquelles fotografies, aquella màgia de captar l’essència de tot un concert en una sola imatge va ser una influència definitiva per decidir-me a afagar la càmera l’any 1984 quan anava als concerts i intentar arribar a la sola de les sabates d'en Francesc. Sí, ell ha estat el meu mestre, mai n'he dubtat i mai ho he negat. M’agradaria que d’aquí a algunes dècades quan algú vegi una foto feta per mi els records es comencin a amuntegar, tal com m’ha passat mirant una vegada i una altra les 264 pàgines de Música pels ulls.
.gif)
